En aquest articulet vull parlar d’un pintor crevillentí anònim, desconegut per tots, del qual tan sols es conserva a les hores d’ara una pintura mural a una casa del barri del Pont, concretament al carrer Marxantero.
L’habitança que porta el número 16 d’aquest carrer va ser adquirida, aproximadament l’any 1904, pel matrimoni format per en Salvador Mas Ramos (Falcó i Mina) i la Teresa Gallardo Mas (Marxantera i Gallardo), que procedien de la zona propera al Rincón Salao. Venien ja amb vàries criatures, i el motiu del transllat sembla que va ser el fet que la dona havia viscut a aquest carrer amb la família abans de casar-se i li agradava. Aleshores la casa només tenia planta baixa, amb poca façana, però era de gran llargària cap a dins. Com que l’últim propietari hi guardava un ramadet, van voler adobar-la una miqueta. El Salvador va fer-hi un pou a mà esquerra de l’entrada i va decidir, com era usual, de llevar-li l’algep vell a les parets i substituir-lo per un enlluït nou.
En picar la paret de l’entrada els va sorprendre l’aparició, a sota la capa vella d’algep, d’una pintura mural religiosa: la Mare de Déu del Carme amb el Xiquet al braç. Quan van aplicar la capa nova d’algep, van voler respectar la imatge i la van deixar al descobert, i des d’aquell moment és allà, com una mena de guardiana que vigila tot el qui entra. Està una mica difuminada, però encara és ben visible.
És una pintura mural, feta amb tres colors de textura terrosa: negre, roig i groc. La Verge del Carme, amb túnica, corona i capa, sosté amb el braç el Jesuset, el qual agafa amb la mà esquerra l’escapulari propi d’aquesta advocació religiosa. És de factura tosca, amb el dibuix fet amb línies negres grosses i els espais entre aquestes línies coberts amb colors uniformes, sense matisos ni ombres. Tot i la seua simplicitat, emana un encant popular misteriós. La senyora de la casa li resava, asseguda a l’engrunsaora, uns versets populars, segurament una d’aquelles tirallongues pròpies dels romanços de cec, que la seua néta ara lamenta no haver aprés, i que començava així:Virgen del Carmen más bella que los rayos de horizonte, alúmbranos con la estrella de vuestro estrellado monte.
La devoció popular a la Mare de Déu del Carme sembla que va ser intensa a Crevillent, com ho indica el fet d’existir un carrer antic amb el nom d’aquesta advocació, amb una capella amb la imatge de la verge. Antigament s’hi celebraven les festes del carrer en honor a aquesta Verge. També cal assenyalar que el nom de font Carmen està molt extés entre les dones grans del nostre poble.
Però al número 16 del carrer Marxantero no era aquesta l’única pintura mural que s’hi amagava sota l’algep. A finals dels anys 50 o començaments dels seixanta del segle XX, el fill del matrimoni, quan va morir sa mare, va decidir de transformar en cuina l’habitació on ella dormia. Com era usual, va picar també les parets d’aquesta habitació, la més interior de la casa. En aquest moment van aparéixer tota una tongada de pintures murals religioses. La senyora María-Teresa Mas Maciá, néta del primer matrimoni propietari, ho va veure i dóna fe, amb el que la seua memòria pot recordar, del que allí hi era representat. Segons les seues paraules, s’hi podia veure “tota la mort i passió”. Cal explicar que aquest nom no fa referència a escenes amb personatges, sinó que es tractava de tot d’objectes símbòlics que es relacionen amb el relat evangèlic de la passió de Jesucrist. Repartits per la paret en dibuixos diferents, recorda que hi havia, d’una banda, l’escala que s’utilitzà per a despenjar de la creu el cos del Crucifixat, i la creu, potser amb el llançol o tovallola que se sol representar penjat de la creu buida; d’altra estava la bolsa-i Jues i les claus de sant Pere; també li sembla que hi havia la corona d’espines, però no se’n recorda bé. És ben possible que se’ns haja perdut el record d’altres elements, com són ara els claus i el martell. Aquests són alguns dels objectes que acompanyen la processó de la mort de Jesús, el Divendres Sant, tot seguint la imatge del Crist Jacent de Benlliure. Resulta curiós el nom de passionera amb què la gent gran coneix una flor que presenta, en la seua morfologia, un gran paregut amb els objectes simbòlics citats.
A més a més de la mort i passió, a la mateixa habitació s’hi podia veure, a mà dreta de la porta d’entrada, una altra Mare de Déu, en una advocació diferent a la del Carme i a tamany natural. Ens diu la senyora Maria-Teresa que aquesta imatge portava un punyal clavat al pit, el que ens fa pensar en la Mare de Déu dels Dolors, relacionada estretament amb les altres pintures de l’habitació i també de gran devoció popular a Crevillent. Totes aquestes pintures tenien un colorit semblant a la de la Verge del Carme. Com que havien de fer la cuina nova, amb gran dolor de cor, no les van poder conservar i, després de picar la paret perque s’hi adherira millor l’algep, van quedar tapades per un adobament nou de rajoletes.
Se’ns ha conservat també el record, transmés oralment per la mateixa senyora, d’una altra pintura a una casa del mateix carrer. Es tractava d’un Crist crucifixat de gran tamany, a una paret del número 27, a la primera habitació segons entres a mà dreta. En aquesta casa hi havien viscut la Tere la Xupa i l’home, el tio Carnete, amb les filles, les Carnetes, però sembla que va ser quan es va mudar la senyora Tere Candela, la Cebolla, que va quedar al descobert la pintura, pel mateix motiu que totes les altres, l’amillorament de les parets. Es degué va cobrir de seguida, perquè ni tan sols la filla de qui va fer les reformes, l’Antònia la Cebolla, tenia notícia de l’existència d’aquesta pintura. En qualsevol cas la nostra informant no pot confirmar amb tota seguretat que les reformes que van posar al descobert la imatge les hagués fetes la Cebolla o els anteriors propietaris. La senyora María-Teresa sí que recorda clarament que va entrar a veure-la quan es va descobrir i ens diu que era molt semblant a les de sa casa.
Amb aquestes dades, totes transmeses per tradició oral de la família Macià (Marxanteros, d’on ve el nom del carrer), i el testimoni mut de la imatge encara a la vista al número 16, podem concloure que és molt possible que l’autor anònim de les pintures visqués en aquesta mateixa casa. Sens dubte era un aficionat que dominava una mica la tècnica de la pintura sobre mur. Atés que a començaments del segle XX les pintures estaven amagades sota una capa d’algep, i que aquesta capa necessitava ja d’una reparació, a banda del fet que en aparéixer va ser un descobriment, perquè sembla que ja ningú n’havia sentit a parlar, podem concloure que feia ja un bon grapat d’anys que romanien ocultes. I, si a això afegim un altre grapat d’anys que les pintures podien haver estat a la vista, i el fet que sembla que el barri del Pont va començar a urbanitzar-se cap a finals del segle XVIII, jo m’arriscaria a dir que van ser pintades en el primer terç del segle XIX. Seria ben interessant poder buscar, al registre de la propietat, alguna dada sobre els anteriors propietaris d’aquesta casa.
Abans d’acabar m’agradaria donar les gràcies a la senyora María-Teresa Mas Maciá (Burufaua), que va tenir l’amabilitat de proporcionar-me totes les dades que guardava la seua bona memòria i amb les quals he pogut escriure aquest articulet. És una persona excel·lent, estimada per tots i veïna del Pont. El seu bon cor i la seua bona disposició alegren la vida dels seus familiars i amistats.
