Tastets de Crevillent, per Vicent-Josep Pérez i Navarro Professor de Grec i Llatí
Encara que de segur que no és una qüestió que haja sigut del gust de tothom, crec que no es pot negar que l’espiritisme ha comptat amb moltes i molts adeptes a Crevillent en èpoques no molt reculades. Els que teniu una certa edat haureu sentit parlar, amb més o meys coneixement de causa, de persones del nostre poble que eren aficionades a fer centros o reunions espiritistes.
Al llarg dels anys, tot i que no és tema de conversa habitual, jo mateix he sentit anècdotes i comentaris sobre aquesta activitat. Per exemple, quan investigava sobre la figura del tio Joano el Poderós, el Pepito el Morquero em va fer uns comentaris molt interessants, des del punt de vista de l’escèptic: m’explicà que en la seua joventut hi havia grupets de velletes crevillentines que eren molt aficionades a aquestes pràctiques espiritistes, i invocaven i parlaven molt sovint d’aquell personatge mític de Crevillent.
També he sentit parlar de persones que eren capaces de veure els morts o comunicar-se amb ells. Per posar-ne un exemple, esmentaré una de les primeres persones a qui vaig entrevistar, cap a l’any 1995, el Paco el Colau, el qual després vaig saber que era mèdium. Com que durant les voltes que el vaig visitar jo li preguntava per altres coses, i ell no em va dir res mai sobre aquest tema, no vaig poder aprofitar les entrevistes per a demanar-li que m’expliques alguna cosa sobre l’espiritisme.
Segons el DIEC. L’espiritisme és la “teoria de qui creu poder comunicar amb els esperits dels morts, per mitjà d’un mèdium”. La pràctica espiritista al món occidental en els temps moderns radica en les doctrines de l’intel·lectual i pedagog lionès Allan Kardek. Va estar molt de moda durant la segona meitat del segle XIX i, com no podia ser d’altra manera, també va començar a practicar-se a Crevillent des dels primers moments.
Que aquesta afició a l’espiritisme ens ve de lluny, i que ja comptava amb una tradició consolidada al nostre poble des de les èpoques de més apogeu d’aquesta pràctica, ho vaig poder constatar fa ja uns anys, quan vaig trobar la notícia següent, a la pàgina 528 de la Història de la filosofia en España hasta el siglo XX. Ensayo (1929), d’en Mario Méndez Bejarano:
“En 1894 vuelven a unirse el Centro Barcelonés y el Cosmopolita. El Lumen publicó Concordancia del Espiritismo con la ciencia, y a fin de este año se fusiona el dicho periódico con la Revista de estudios psicológicos. […] Por esta fecha D. José Muñoz López, de Yecla, publicó varios artículos sobre los éxitos de la fotografía espiritista obtenidos en Crevillente con la médium doña Dolores Más (sic)”.
Fins fa molt poc no havia pogut trobar res més relacionat amb aquest fet. Per descomptat, crec que seria difícil de saber, a hores d’ara, qui va ser aquesta senyora crevillentina que posava en pràctica la gran novetat de l’època en aquest tema a finals del segle XIX: la fotografia d’ectoplasmes i fantasmes. Tanmateix he aconseguit ampliar una mica la notícia gràcies a un article que van publicar només fa 3 anys els professors de la Universitat de Barcelona Jordi Ardanuy i Martí Flò Csefkó, “Un tipo de documento visual descuidado en España: la fotografía espiritista”, a Fotocinema. Revista científica de cine y fotografía, núm 17 (2018), E-ISSN: 2172-0150. Aquí podem llegir:
“En 1892 —o quizás en 1893— se editó en Yecla lo que parece ser un opúsculo en defensa de la mencionada médium titulado Observaciones y crítica á un comunicado, contestando á injustas apreciaciones sobre el Espiritismo y la medium Dolores Mas (Ojeada retrospectiva, 1894). Por otra parte, La Soflama, y otros semanarios yeclanos hicieron diversas menciones de corte escéptico a esta médium durante el verano de 1892 (López Serrano, 1991).
3.- Mario Méndez Bejarano.
4.- El doctor Manuel Otero Acevedo, al gravat de La Ilustración artística, núm. 529, pàg 112 (1892), amb el peu d’il·lustració següent: “Fotografías seudo-espiritistas. El Dr. Otero dormido y su espíritu indicándole el mal de que morirá”.
También era crítico con dichas imágenes Manuel Otero Acevedo, un médico de origen argentino afincado en Galicia, precursor de los estudios de neurología en España y estudioso de la investigación psíquica experimental (Graus Ferrer 2014). Manuel Otero confiaba en la autenticidad de las fotografías espiritistas obtenidas por investigadores como Crookes, pero no creía que se trataran de materializaciones de espíritus, sino exteriorizaciones de los médiums, el llamado “fantasma de los vivos” según la terminología acuñada por Gurney, Myers y Podmore (1886). Paralelamente consideraba fraudulentas las fotografías espiritistas obtenidas sin control científico y a menudo comercializadas.
En las fotografías de Crevillent, Manuel Otero critica de forma velada la credulidad de los espiritistas que defendían su autenticidad (Monge López, 2015). En un artículo publicado en La Ilustración artística se refiere a unas imágenes que, sin identificar su origen, por la fecha parece corresponderse con las de la población alicantina del Vinalopó:《las fotografías que vi en la reunión aludida ofrecen de notable sobre cuantas hasta ahora conozco las particularidades de haber sido conseguidas á la luz del día, estando la médium en perfecto estado normal y prestándose complacientes buen número de espiritistas á ser retratados con ella, sin exigencias de ninguna clase por parte de los mismos》(Otero Acevedo, 1892). Añade también que consciente de que no puede probar la falsedad de las imágenes, quiere《mostrar de qué manera pueden hacerse muy semejantes á las espiritistas, sin que intervengan en su obtención fuerzas desconocidas; basta un fotógrafo artista, que en el caso presente lo ha sido el Sr. Laurent, al cual envío el testimonio de mi gratitud》.
En su emulación Otero opta por una imagen en la que aparece posando él mismo a la vez que lo hace como falso espíritu, para que no pudiese objetarse de la realidad del montaje. Aclara que el procedimiento seguido es el mismo que el de Buguet, doble exposición, aunque aclara que podría haber impresionado sucesivamente el positivo a partir de dos negativos distintos”.
Qué interessant seria de poder trobar aquestes fotografies espiritistes crevillentines! Però segurament serà impossible: el fet és que no crec que s’arribaren a publicar en cap revista, perquè a finals del segle XIX els procediments d’impressió d’il·lustracions havien de passar per fer-ne un dibuix i un gravat. Les fotografies de les sessions espiritistes de la Dolores Mas devien divulgar-se només de mà en mà. Veges a saber on són ara, si és que no han desaparegut per sempre.
Us deixe aquí el gravat de la foto del doctor Otero, publicat a la Ilustración artística, (núm 529, 15/2/1892), on recreava una fotografia espiritista que podria estar basada en les de la mèdium de Crevillent.
Per a acabar, no puc deixar d’esmentar també una altra notícia que he trobat sobre la mateixa qüestió, la qual fa avançar la presència de l’espiritisme a Crevillent a uns 20 anys abans de la mèdium Dolores Mas, i que ens proporciona la informació de l’existència d’una Sociedad Espiritista de Crevillente ja en l’any 1872. Es tracta del que llegim a La Revelación. Revista espiritista alicantina (any I, núm 4, 20/2/1872), en l’apartat Disertaciones espiritistas, entre les pàgines 59-60. És una comunicació signada per Un espíritu protector, obtinguda per un médium-sonámbulo anomenat José Quesada. Us transcric només un fragment molt menut:
“¡La Esperanza en Dios, delicioso poema, magnífico embelese, precioso Edén que sostiene el alma en su virginal pureza; sin ella no hay fé, sin fé no hay caridad, y sin caridad no hay nada que sea agradable a los ojos del Omnipotente!
Es un aroma celeste, un perfume, un ambiente divino, inestinguible, que Dios derrama sobre la Humanidad en prueba de su misericordia infinita: dignos son de compasión aquellos que guiados por la corriente de su orgullo olvidan sus deberes hacia Dios, ocupándose solo de sus gozos materiales”.
Continua així tot el temps, amb un to moralitzant i condescendent, i una retòrica florida que casaria ben poc amb la d’un esperit crevillentí, valencianoparlant, del 1872, amb aquest castellà tan retallat i tan de llibre de sermons. Qui sap, potser algun dia sapiem alguna cosa més del mèdium-sonàmbul que va obtenir aquesta comunicació, el tal José Quesada. Per la meua banda només em queda acomiadar-me fins a l’any que ve i desitjar-vos a totes i tots unes molt bones Pasques de Nadal i Any Nou, i molta prosperitat i salut. I que els esperits dels vostres avantpassats, si és que estan per ahí, us protegisquen.
