Una de les cançonetes populars de Crevillent que –supose que com molts de vosaltres– he escoltat des que tinc enteniment, fa així (versió d’en José Planelles):
Un canariet i una moneta,
d’eixos que van en vecicleta.
Xiquets, ploreu,
que canariets tindreu!
La cançó era sovint en boca de la gent, fins i tot de persones no nascudes a Crevillent, com ara la meua madrina Trini, sense cap motiu particular, potser simplement per a entretenir o fer dormir les criatures. Però, si parem esment a la lletra, convindreu amb mi que la cobleta té l’aspecte de ser un reclam de venedora o venedor ambulant, que portava joguets a vendre pels carrers o a les fires.
Aquests joguets, segons el que diu la cançó, estem temptats de pensar que podien ser figuretes d’ocellets acròbates, en bici, ja que el pronom “eixos” del segon vers és masculí, i es refereix, doncs, al mot “canariet” i no a “moneta”. A més a més, “moneta”, més aïnes que el diminutiu de mona (primat o simi), sembla que es refereix al preu de la joguina: una mone(d)eta, és a dir, una moneda de coure de valor escàs, com ara un centimet, o una gitaeta o gità. La versió de n’Àngela Mas Caihuela, recollida l’any 1995, sembla indicar això mateix:
Un canariet, una moneta,
d’eixos que van en bicicleta…
El fet és, però, que les persones amb qui he parlat al llarg dels anys, no associaven la cançó a cap activitat de venda ambulant. Era, simplement, una cançó més que entonaven xiquetes i xiquets, i persones adultes, en qualsevol moment, sense cap motiu i en cap ocasió especial.
A molt estirar, l’esmentada Àngela Mas relacionava la cançó amb les festes d’Alacant, i mirava de continuar-la així, si fa no fa:
Veniu, xiquets, i canteu
l’alegria d’Alacant.
De fet, es pot constatar que, dintre de l’himne de les Fogueres d’Alacant, figura la nostra cobleta, inclosa entre la lletra redactada per Ferràndiz Torremocha (1929), com si fos un afegit, tal com podem consultar a l’article d’en David Rubio “Himno de las Hogueras”, del 27/9/2016, a alicantepedia.com. L’himne va arribar a Crevillent, ja que jo mateix vaig recollir una versió oral de llavis de la Loli la Sargenta. Però no ens desviem del tema que ens ocupa.
No tenia, fins ara, més dades per tal d’assegurar al cent per cent l’origen de la cançó com a un crit de venda ambulant,
fins que m’he trobat amb un fet que, n’estareu d’acord en llegir-lo, resulta ben curiós i aclaridor: la cançoneta té un precedent en francés, recollit com a un dels crits dels venedors ambulants de París al segle XVIII.
Hi ha una pintura de 1774 que representa una Marchande de petits moulins, és a dir, una venedora de molinets. El coneixement d’aquesta pintura m’ha arribat mitjançant versions diferents en reproduccions en forma de gravat, a publicacions periòdiques decimonòniques. Podeu observar els gravats, que pertanyen a la meua col·lecció, en les imatges adjuntes. En la primera (fig. 3), la figura va acompanyada de la llegenda: COSTUMES DE PARIS A TRAVERS LES SIECLES. MARCHANDE DE PETITS MOULINS (1774).
El reclam que feia servir la marxanta parisina el llegim a la segona versió, un gravat signat per Carle Vernel de cap al 1820 (fig. 4): Marchande de Moulins a vent. Pleurez pleurez petits enfants, vous aurez des moulins a vent, és a dir: “ploreu ploreu xiquets, tindreu molins de vent.”
No cal dir que no hi ha lloc per a la coincidència, i que resulta lògic pensar que la nostra cançoneta prové d’aquest verset en llengua d’oïl.
La tercera imatge (fig. 5) és de Le magasin pittoresque, periòdic publicat sota la direcció de M. Édouard Charton, volum XXXVII, pàgs 273, (1869), on ens indica l’origen del gravat: un dibuix de Mouilleron, a partir de Poisson (1774). Com a curiositat, aquesta il·lustració ve acompanyada de la historieta “La ressource de Jeane Lormeau”, potser fictícia, que pretén explicar poèticament l’origen del verset: diu que una mare pobra entretenia els fills ploraners amb molinets de paper fets per ella. Després començà a vendre els molinets en diumenge pels carrers, per a guanyar el pa dels seus xiquets, mentre cridava pleurez, petits enfants, vous aurez des moulins à vent. Una volta se li cremaren els molinets i les mares dels xiquets del barri, a qui havia fet feliços amb la seua mercaderia, la rescataren generosament del mal tràngol.
A banda de si aquesta bonica història és certa o no, del que no hi ha cap dubte és que la frase de reclam de la venedora parisina és autèntica, que és una crida a les criatures del carrer perquè li ploren a les mares i així aquestes els compren molinets, i que està vinculada a la nostra cançoneta dels canariets.
En tot cas, no podem saber quin camí va fer la cançó de París (si és que és l’original) per a anar a parar a Crevillent. Només podem imaginar que viatjà saltant de capital en capital, de poble en poble, de llengua en llengua fins i tot, als llavis de firandants, fins arribar-nos a nosaltres. Xiquets, ploreu, que canariets (o molinets) tindreu.
Per Vicent-Josep Pérez i Navarro
