La senyora Maria Planelles Mas, “la Tocona”, tenia una gran memòria, una intel·ligència aguda i una capacitat lingüística molt notable. Dels llavis li eixia un valencià crevillentí ben genuí. Els anys que la vaig conéixer em contà moltes coses interessants. Tanmateix, de rondalles (narracions orals tradicionals), tot i tenir- ne coneixença d’algunes, no recordava bé els detalls, o no podia emparellar-ne la trama. Una volta, però, em va narrar una anècdota ben curiosa, que semblava tenir origen en una rondalla perduda. A partir d’aquesta anècdota podem estirar el fil, com ara veureu.
Contava la Maria que, quan ella i sa germana Pepa eren xicones i volien eixir al carrer a passejar, la iaia, la Josepa la Tocona, asseguda a la coveta del Barranquet, les amenaçava dient que no isqueren, que hi havia “la Cuca Mala”. La Maria li preguntava a l’àvia qué era això, i aquella li deia que això era un conte, una història, i que la Cuca Mala era un caragol que pujava per la paret. Poca cosa més recordava la Maria.
L’anècdota, contada així, no sembla tenir més misteri: un ardit innocent de l’àvia per mirar de dissuadir les netes d’eixir a passeig. Anys després, però, quan li llegia a ma filla a l’hora de dormir, el llibre de rondalles Contalles populars valencianes, II, d’en Josep Bataller, m’eixí al pas el que de segur que podia ser el conte al qual es referia l’àvia: la Quica Maula, recollit a Bellreguard. Diu que això era un home que tenia una dona molt ximple, i se n’anà pels móns de Déu, a veure si hi havia gent més ignorant que ella. Arribava el bon home a pobles on habitava gent molt ingènua i ignorant. Una de les trobades era amb uns vilatans que no eixien de les habitances, perquè fora hi havia la Quica Maula, un caragol que anava per la paret. En la seua ignorància, desconeixien que era una bestioleta inofensiva, i estaven esgarrifats de por.
Aquesta rondalla apareix classificada a l’Índex tipològic de la rondalla catalana amb els números 1384 i 1281, “Eliminació de l’animal desconegut”. La mateixa història de l’home rodamon que es troba amb persones bajoques a tot arreu, amb altres episodis diferents, ja me l’havia narrat l’any 1995 la Josefa la Justa, tal com us explicaré en altra ocasió. Així doncs, la Cuca Mala, el caragol de l’àvia Tocona, no era només un “bubo” o espantacriatures (com ara el Butoni, el moro Mussa o la Quarantamaula), per a fer por als “manyaquets”, sinó també el caragol del conte, el monstre que aterria aquells babaus: existia efectivament una rondalla de la Cuca Mala o la Quica Maula, que a Crevillent tan sols ens ha deixat aquest record esvaït pel temps, però que encara hem estat a temps de recollir.
A més, el temps que vaig treballar prop de Tortosa, vaig saber que a aquesta ciutat el monstre del bestiari que es treu en festa gran es diu la Cucafera. És un dels monstres freqüents a les celebracions religioses del nostre àmbit cultural i lingüístic, sobretot a les processons del Corpus. La Cucafera, pel seu nom i tarannà em va recordar de seguida a la nostra Cuca Mala. Però, a més, observeu l’aspecte de la “bitxa” tortosina, una mena de drac de coll llarguerut, que arranca d’un cos verd escatat molt voluminós, sense cames visibles: talment com una tortuga, o més aïnes com un caragol. La Cucafera, doncs, sembla un caragol gegant.
Veiem aquesta semblança igual de clara amb un monstre germà d’aquella: la Tarasca, de Tarascó, a l’àmbit lingüístic occità. Mireu la foto d’aquest monstre de l’infern, representació del pecat: cap redó i closca com a de tortuga, o de caragol. Cal afegir que la Tarasca, segons les Vides de sants rosselloneses (s. XIII), fou amansida per santa Marta, la que és patrona de la Vila, i a la qual veiem en l’estampa adjunta derrotant la bèstia, en comptes de amb el salpasser per a l’aigua beneita… amb un espolsador. Alerta, doncs, xiquetes i xiquets, amb la Cuca Mala, que ens aguaita des de les parets, “per adentarme le carcagna”, com diu Salvatore a Il nome de la rosa.
Per Vicent-Josep Pérez i Navarro
