Nya lo que te dic…, per Francisco Javier Mas Pérez
Són les cinc i mitja de la matinada i em desperta un pollastre amb el seu desafiant cant. I torna a passar; no, no és un malson la situació de pandèmia que estem vivint per la presència d’un maleït virus. Una mica endormiscat isc al porxe on encara reina la nit. El meu ànim se serena amb l’escolta de l’hipnòtic cant dels grills i la monotonia sonora d’algunes ranes que es troben a una balsa de rec propera. I el gall torna a cantar i ho fa també una totovia un poc més lluny. I recorde allò de : a la una canta el gall, a les dos la totovia i m’alegre de comprobar-ho in situ.
El matí avança i comença a clarejar i ara és una merla qui em regala el seu dolç cant i recorde les matinades per anar a la serra i la meravellosa escolta d’este melodiós cant pujant per la Rambla a això de les sis de la matinada i torna l’angoixa; l’angoixa de pensar en un insolent microorganisme que ens ha fet perdre una part de la llibertat que teníem. I la merla canta i la natura em diu: -Estic aquí per a tu. He estat sempre. Quan vulgues calmar l’ànima i connectar amb la teua essència només has de parar un moment i buscar-me. Em trobaràs de seguida. En un arbre del parc. En la tórtola que vola per damunt del teu cap quan passeges o camines pels carrers del teu poble. En el color o el aroma de les plantes que tens a casa. En la llum del sol que t’acaricia la pell… I torne a ser feliç.
Ja és de dia i assegut al porxe escolte els gorrions xiular fort i anar aquí i allà frenèticament buscant material per fer el niu perquè ara és època de cria. I bé , faig un passeig pels bancals i comprove com de grans i altes estan les plantes per les copioses pluges de març i abril. Mates que normalment m’arriben pel genoll i ara em superen el muscle. Plantes com les bledes amb el seu robust verdor, els colejons que adornen el paisatge amb les seues púrpures flors o els cards que s’alcen cap al cel esperant que les cagarneres i els úrganos mengen la seua siment i la propaguen per tot arreu. I la vida és una festa de colors, formes i sons. Els pardalets de tot tipus ( totestiu, ganfarrons, verderons, merles, cagarneres,úrganos) canten interpretant una simfonia conjunta i espontània; les abelles, les palometes i tota classe d’insectes van de flor en flor; tots els colors de l’arc iris es mesclen en una paleta meravellosa i tot és harmonia i equilibri.
I torne a meditar. Medite en tot allò que la vida quotidiana ens fa perdre i que està ací , sempre, contínuament, perenne i present i que , tal volta, hem d’aprendre a tornar a apreciar. I també plore; plore amb pena , alegria, emoció i sentiment per tants moments mal aprofitats; per tantes persones a les que estime i m’estimen; per totes les gràcies que no he donat a tanta gent que m’ha ajudat sense demanar-ho; per tota l’estima que he rebut al llarg de la meua vida, per les coses senzilles,per la música, per la natura, per les tradicions del meu poble, per les rialles i els bons moments amb els amics i amb la família, per les xarraetes pel carrer amb la gent del poble, per les persones majors que tant ens han donat i que tan mal ho estan passant ara i per tantes i tantes coses infinites.
I acabe. Acabe amb una xicoteta reflexió i un xicotet poema que vaig escriure estos dies. El poema parla d’esperança i d’amor que són dues coses que necessitem molt en esta històrica situació de pandèmia que ens ha tocat experimentar. La reflexió diu aixì: A la vida hi ha milions de coses senzilles que ens fan feliços. Trossets de felicitat que quasi tots tenim al nostre abast i que de vegades passem per alt. Una posta de sol, una flor, una bonica cançó, el somriure d’un xiquet …Assaboreix les coses senzilles i senzillament seràs més feliç.
I el poema diu aixì:
I quan tornes, la vida hi haurà seguit el seu curs i estarà aquí perquè tu la disfrutes i sàpigues apreciar-la i respectar-la com es mereix.
I quan tornes, ja res serà el mateix. La vida tindrà un altre color i de tu depèn que siga viu i alegre o trist i apagat.
I quan tornes t’estaré esperant amb els braços oberts i amb l’ànima oberta.
I quan tornes et seguiré volent fins a l’infinit.
