Tastets de Crevillent, per VICENT-JOSEP PÉREZ I NAVARRO
Ara fa exactament 102 anys una pandèmia terrorífica, la grip de 1918, va fer estralls a Crevillent, com a tot el món, i és oportú fer la vista enrere i recordar-la, per la seua similitud amb la calamitat actual. Alguns autors de literatura mèdica estimen que aquella malaltia va afectar la meitat de la humanitat i va matar més éssers humans que cap altra mortaldat del tipus que siga en un període de temps tan reduït: entre 25 i 50 milions de persones. Amb motiu de la pandèmia actual i d’aquella que ens afectà ara fa un segle, he escrit un article extens que ha d’aparéixer d’ací a uns dies, com a separata de la revista de la festa, Moros y Cristianos, amb el títol de “Pandèmia. Una revisió històrica breu de les malalties infeccioses a Crevillent”.
He volgut compartir amb vosaltres, els lectors de El periòdic del poble, un extracte d’aquest escrit, en concret part del que hi he dedicat a la grip del 1918, que conté dues anècdotes transmeses oralment. És tot el que segueix.
La grip de 1918 és l’última gran malaltia infecciosa que ens va afectar, ara fa un segle, i de la qual encara hi ha memòria oral en les famílies del nostre poble. Se solia dir, d’algunes persones, que havien nascut “l’any de la Grip”, fent servir aquest fet com a referència o fita, per l’impacte terrible que tingué, no només a la nostra població, sinó a nivell mundial. De segur que s’hi conserven records en moltes famílies, sobre la terrible epidèmia, contra la qual poca cosa més podien fer les persones que esperar que no els en tocara en sort el contagi o la mort. Jo vull aportar aquí dues anècdotes que m’han arribat oralment, una de luctuosa i una altra de més esperançadora.
La primera ens arriba de llavis de la senyora Maria-Teresa Mas Macià, “la Brufaua”. Ens conta la Maria-Teresa (segons el testimoni de “la mare Trini”, és a dir, la seua àvia, que és la que tenia costum de narrar-ho) que, a causa de la grip, dues germanes, la seua besàvia (“reauela”) Mitrues o Mitruetes (Maria Gertrudis), juntament amb una germana (Dolores?) van decidir de marxar amb tots els xiquets a la serra, per a escapar de l’epidèmia de grip de l’any 1918. Es van instal·lar a una habitança, segurament una coveta, a les propietats que la família tenia allà, per la cantera [pedrera] dels Brufaus, on aquesta família es dedicava a l’explotació d’algeps per a la construcció.
Dues germanes van decidir de marxar amb tots els xiquets a la serra per a escapar de l’epidèmia de grip de l’any 1918
Allà s’hi van estar sense baixar al poble, fins que els van mancar queviures. Així que van decidir que una de les dues havia de baixar-hi a per menjar. Com que, segons ens conta la Maria-Teresa, igual feia una que altra, una d’elles s’oferí de baixar de la serra a Crevillent. Van passar els dies i la que havia baixat al poble no tornava a la serra. Després la Mitrues, la que s’hi havia quedat, es va assabentar que sa germana s’havia contagiat del mal i havia caigut, víctima de la grip. La besàvia Mitruetes es va salvar amb els xiquets de les dues. Va tenir 7 fills, tots hòmens, i sembla que va arribar a passar el centenar d’anys.
Aquesta història, transmesa de generació en generació, mostra el dramatisme d’una situació semblant a la dels nostres dies, però amb l’afegit de les mancances sanitàries de fa cent anys, cosa que convertia la pandèmia en mortífera.
La segona anècdota és una foto amb una història molt interessant al darrere, i molt adient per al cas que ara ens ocupa. Ja la vaig publicar fa temps, però ara és important revisar-la. Es tracta d’una foto familiar, feta en estudi, a Alacant, l’any 1918, “l’any de la Grip”. La foto va ser recuperada cap a l’any 2006, si no em falla la memòria, pel meu amic Natxo Martínez Asencio, i havia estat propietat de la tia Jacinta, la famosa curandera crevillentina, l’espós de la qual ix a la foto, però de jove, quan encara aquest matrimoni no s’havien ni conegut. En Natxo va evitar que la fotografia, que havia estat a la casa que habitava el matrimoni al rodal del Botx, desaparegués després de faltar l’home de la tia Jacinta.
La història d’aquesta fotografia me la va contar la Pauli Candela, “la Papassa”, en una entrevista preciosa que vaig enregistrar en vídeo el 6 de juliol de l’any 2007. A la foto, en primer terme, asseguts, hi ha els avis de la Pauli, en Francisco Gonzálvez Manchón, “el Mançanilla” i la Gertrudis Candela Alfonso, “la Miques” o “la Moça”. Segons em va explicar la Pauli, sa mare tenia 16 any (la segona per l’esquerra de les persones que hi ha dempeus) l’any de la Grip. Quan l’epidèmia va acabar, l’avi Mançanilla va dir que, com que havia mort tanta gent, però tota la família s’havia salvat, havien d’anar a Alacant a fer-se una fotografia d’estudi tots junt. I així ho van fer: aquest és, doncs, un testimoni extraordinari d’una pandèmia i de com devien haver estat els ànims en aquella tardor del 1918, i l’alleujament i ganes de viure que seguirien a l’espant. Un testimoni impagable d’un moment històric, que ara, 102 anys després, vivim nosaltres. Ens fa pensar en quins seran els records que deixarem per als que han de venir, dintre d’un segle, de la pandèmia actual.
Quan l’epidèmia va acabar, l’avi Mançanilla va dir que, com que havia mort tanta gent, però tota la família s’havia salvat, havien d’anar a Alacant a fer-se una fotografia d’estudi
Les persones que apareixen a la foto són les següents: asseguda a la vora dels dos avis, amb una criatura al braç, Maria Gonzálvez Candela, filla del matrimoni gran; la criatura és sa filla menuda, amb bolquers i caroteta, la Maria, que després seria la dona del Paco el Canterella. El seu fill més gran està entre els avis, el Francisco el Carota. L’home de la Maria, l’Ambrósio el Carota, no apareix a la foto perquè era viatjant i no estava a casa en aquell moment: és l’únic que no apareix a la foto familiar. Darrere dels avis, dempeus, d’esquerra a dreta: el Salvador Gonzálvez Candela, fill; Asunción Gonzálvez Candela, mare de la Pauli; la filla gran, la Gertrudis Gonzálvez Candela, i el seu home, el Bautista Macià, els pares del Bauti el de l’Oli; Francisco Gonzálvez Candela, que després es casaria amb la tia Jacinta.
I una reflexió final que ens provoca la visió d’aquests rostres i el fet de saber-ne els noms. Molts dels que ara em llegiu, i jo mateix, hem conegut i coneixem gent, familiars i amics, que són descendents directes de les persones de la foto. Aquestes, per sort, es van salvar totes i van tenir descendència. De segur que moltes de les coses que hem viscut no haurien estat les mateixes, si algunes d’aquestes persones hagueren faltat. Alguns amics i familiars nostres mai no hagueren existit i la vida seria molt diferent per a molta gent. De segur també que moltes coses haurien sigut diferents al paisatge humà de Crevillent si hagueren sobreviscut els que van morir aleshores. Cent anys després, semblava que la història d’aquesta foto era una anècdota perduda en el temps, però la situació que hem viscut –que encara no hem acabat de superar– ens ha dut vivències i sensacions que créiem oblidades per a sempre, i ens ha apropat més a aquests rostres de color sèpia que sembla que ens miren des del cartró. I nosaltres, les dones i hòmens del segle XXI, que, envoltats de ciència i de tecnologia, ens pensàvem haver escapat d’aquestes situacions, ens hem hagut de recloure a casa, presos del pànic, i ens podem sentir molt identificats amb aquesta família de començaments del segle passat.
De segur que rastrejant més podríem recollir més històries, fictícies i veres, de la memòria de les crevillentines i crevillentins, referides a epidèmies del passat, sobretot de la grip del 1918. És molt possible que als qui llegiu el meu treball us porte records de coses que us van contar les iaies o iaios fa molts anys. No deixeu de preguntar als vostres majors, a veure qué recorden.
Us salude fins a la pròxima tal com ho he fet a la separata de Moros y Cristianos, amb la recomanació de prudència. La pandèmia encara no s’ha acabat. Procurem crear en tot moment les condicions per a estar sans i estalvis, i per a protegir els nostres familiars i amics, i la resta de la gent. Mentrestant, molta paciència, i recordeu sempre: Post nubila clarior, és a dir, després de les nuvolades s’hi veu més clar. Us desitge moltíssima salut a totes i a tots, i molta força, perseverança i sort per a superar aquest tràngol.
Peu de les fotografies
Figura 1. Hospital d’emergència per a pacients de la grip a Camp Funston, a Kansas (EUA), 1918. AP Photo/National Museum of Health and Medicine, Whashington, DC.
Figura 2. La Maria-Teresa Mas Macià, “la Brufaua”.
Figura 3. L’àvia Mitrues.
Figura 4. Foto familiar immediatament posterior a la passera de grip de 1918 a Crevillent. El matrimoni francisco Gonzálvez-Gertrudis Candela amb totes les filles i fills, i els néts.
Figura 5. Dansa fúnebre al vetlatori d’un xiquet a Xixona, gravat d’en Gustave Doré, Le Tour du Monde, 1860. Les xiquetes i xiquets solien ser la part de la població més feble i afectada per les epidèmies.
