La part sud de Crevillent ha estat una zona tradicional i eminentment agrícola però en l’actualitat els camps de cultiu s’han vist reduïts considerablement. Tot i això, en un tranquil passeig, encara podem trobar alguns d’aquests paisatges com els que s’aprecien en les fotografies adjuntes.
En primer lloc, trobem la palmera datilera (Phoenix dactilyfera), de la qual es consumeixen dolços dàtils (dàtils obats) a la tardor i les palmes serveixen de matèria primera per a la palma blanca de «Diumenge de Rams». També contemplem una «olivera» (Olea europaea), arbre que va arribar a constituir un bosc a les nostres terres valencianes. Dóna prova de la seua importància en el nostre municipi l’existència de diverses almàsseres que extreien el preuat oli que nodria les cases crevillentines conservat a «gerres». Ha quedat constància en el nom de l’emblemàtica «Plaça de la Morquera». Es pot ressenyar que la «morca» és la pasta residual que queda després de premsar les olives per fer l’oli.
A més contemplem un madur exemplar de magraner o «Mangrané» (Punica granatum) . El seu autòcton fruit, la magrana o «mangrana», adorna de color “encarnat” les nostres taules en els mesos de la tardor i dóna forma a un tradicional postre com és «mangrana, vi i sucre». A més, observem una figuera (Ficus carica) que té uns bons exemplars d’albacores i que ès un arbre del qual es menja en les sues diverses varietats i preparacions (albacores, morisques, verdals, verdalenques, negres, figues seques, panet en figa); les figueres endolceixen el nostre paladar des de l’inici de l’estiu fins a l’inici de la tardor. Finalment i de forma anacrònica, apareix un pi o «pi» (Pinus halepensis) que s’ha instal·lat en els nostres contorns regalant-nos la seua perenne verdor; així com una espessa ombra que ens refresca els nostres moments de repòs o vacacions en les «canyaetes» o en la nostra estimada «Serra».
En un extens bancal, trobem una plantació de carxofes i la visió obri les nostres papil·les gustatives amb el seu verd frescor i la imatge d’una preparació culinària de les mateixes d’una i mil maneres; com per exemple en un suculent arròs i verdura o senzillament a la planxa. A continuació, apareix una laboriosa abella plena de pol·len libant una flor de melva (Lavatera cretica). Les melves campen per tot arreu exhibint les seues tonalitats morades en les seues delicades flors contrastant amb el verd intens de les àmplies fulles. Un petit caragol de «vinya» dorm en una assolellada reixa esperant el moment en què la pluja li faça despertar del seu llarg somni. Aquests caragols solen ser molt abundants i deuen el seu nom al fet que agraden de posar-se en els pals de les plantacions de les parres agrupats en bigarrats conjunts. En altres temps, constituïen un recurs alimentari més per als temps d’escassetat en els calorosos dies de l’estiu; elaborats en una senzilla salsa de ceba, tomata i pa ratllat.
Seguim el passeig i un solitari “garrofé» (Ceratonia siliqua) amb perpetua verdor i el tortuós i gris tronc engalana l’asfaltat camí. El garrofer és un dels arbres més emblemàtics de les nostres terres de secà. Des de temps immemorials ha fet més agradable les nostres vides amb una fresca ombria ; ha alimentat a animals i fins i tot a persones en èpoques de fam amb les seues marrons garrofes. La seua característica i penetrant olor, perfumava els carrers de la nostra població en els mesos de juliol i agost quan els crevillentins feien la collita d’aquest productiu arbre i les portaven als magatzems del poble per treure unes «gitaetes» o «pessetes» que sempre venien bé.
Per finalitzar aquest passeig, passem prop d’un aromàtic hort de llimoners amb la seua especial atmosfera. Els pardalets de totes les formes i colors (ganfarrons, tordenxes, gorrions, verderols, cagarneres, merles …) aletegen entre les seues “rametes” i refilen bells cants. La tradicional sèquia, que recorre l’hort, ens ofereix la seua frescor i humitat. És el més semblant a un bosc que podem trobar a les nostres latituds. En definitiva un agradable passeig en què la natura se’ns mostra amable i encantadora. Feliç estiu.
Por Francisco Javier Mas Pérez
