Sempre que escolte una expressió o paraula del parlar crevillentí que desconeixia o que feia molt de temps que no escoltava m’agrada investigar el possible origen de la mateixa i moltes vegades , com és el cas, van venint a la memòria d’altres i poc a poc eixa recopilació acaba convertint-se en un article com el que ara estic escrivint.
Així, per exemple, de l’expressió que dóna títol a este article: “A la una canta el gall, a les dos la totovia, a les tres el rossinyol i a les quatre ja és de dia” , vaig anar tirant del fil i apuntant moltes relacionades amb els animals com ara: Beure al gall; arròs caldós “pa “ tu i “pa’l” gos ; no m’agrà com acassa la gosseta; sardina que se menja el gat , ja no torna al plat; això té més merda que un palo gallinero; tira-li que és tórtola; vas carregat com un burro; fill de pato…patet; aquí caga el apoput tot el oli que s’ha begut; tens mans de lloca; estàs rabiós com es avispes; he cagat boletes de cabra; eres més burro que un arao; eres més burro que Tacó…
I a més, totes i cada una d’elles porten darrere una explicació o una història que , en alguns casos, resulta curiosa, divertida, amena o sorprenent. Com ara el cas de: “ a la una canta el gall” anomenat ans .Si ens parem a pensar és una expressió un poc anacrònica pels temps actuals perquè en cap època de l’any es fa al nostre poble a les quatre de dia. I la raó és que, segurament, quan es va crear el “ dit” l’horari era acord a l’hora solar i al temps de primavera i l’estiu, que és quan més prompte amaneix. Per tant l’hora oficial era dues hores menys que ara ; o siga que allò que ara són les sis, abans eren les quatre.
Si continuem parlant de galls i gallines, tenim aquella de beure al gall, que és beure sense tocar amb els llavis la botella on bevem,igual que fan els galls quan beuen ,és a dir, estirant el coll. Per altra banda està la de “tindre” més merda que un palo gallinero. Els galliners solen tenir en general un pal horitzontal elevat de terra en què les gallines es pugen per dormir. Evidentment, a part de dormir, defequen sobre ell, raó per la qual està cobert d’excrements i brutícia. I la de “tens mans de lloca” referint-se a una persona que se li cau tot. Per cert, la lloca és la gallina què està covant els ous.
I si parlem de burros ; resulta evident que els burros o ases són animals prou utilitzats pels homes des de temps immemorials i apareixen en infinitat frases fetes populars. Algunes han sigut ja anomenades però podem recordar la de : Arre ase! o Mira que eres ase! quan algú és poc delicat per comportar-se. A més de la prou coneguda: Tens arrancà de burro i parà de somera utilitzada quan algú empren un assumpte amb molta força i de sobte ho deixa. (per cert, la somera és la femella de l’ase). I parlant de burros vos contaré una passaeta d’un pare i un fill que estant al camp i li diu el fill: – Pare, el burro s’ha caigut al pou. Xe quina ensalà! I ara què fem? I li contesta el pare: – Pos tira-li herba que aigua no li en faltarà !
També les descripcions de persones apareixen com un recurs habitual per expressar prou gràficament quines característiques físiques peculiars posseeix una persona. Així es diu: Tens boca “i” rap quan algú té la boca molt gran com els coneguts peixos. O aquella de tens ulls de grisolet quan estàs molt refredat. Expressió curiosa perquè és relaciona amb la forma excessivament xicoteta dels ulls del peix en qüestió que en castellà seria la “raya” .
Continuarà… Sigueu feliços!
Por Francisco Javier Mas Pérez
