Tastets de Crevillent, per VICENT-JOSEP PÉREZ I NAVARRO
El dissabte 17 d’abril, després d’un any de confinament ominós i una vida que ha esdevingut espartana en molts aspectes, la família i jo vam poder compartir taula de dissabte i perola d’arròs amb els meus sogres. Aquelles coses que abans, per tan quotidianes i normals, et passaven una mica desapercebudes, ara sembla que ens proporcionen més goig encara. És com si redescobrírem el món.
En aquella ocasió, mon sogre, en José Planelles Mas (“el Pepe el Tocó”), de qui ja us he explicat en altres articles coses que ell em refereix, em va contar dues anècdotes de la seua vida de postguerra. Ja me les havia narrades anteriorment, però es pot dir que aquesta volta encara en vaig gojar més. Ara, aprofitant l’espai que tan amablement posa a la meua disposició El periòdic del poble, vull posar-les per escrit, perquè trobe que són interesantíssimes per a la descripció d’una època, tan llunyana i tan propera alhora, i també per tal que servisquen d’homenatge a aquest home de tan gran humanitat, tot fent perdurar els seus records.
El Pepe el Toco m’explicà que, quan era un xiquet, al tombant dels anys 1940-1950, i els carrers del poble s’omplien de manyacos jugant per tots els racons, ell també hi corria d’ací d’allà. Havia quedat orfe als 9 anys per l’esclat de la caldera de la fàbrica de la Goma, que es va endur son pare en la flor de la vida. Amb dues germanes grans que aviat es casaren, ell i sa mare vídua quedaren soles, a la coveta de Boquera Marxantero. El Pepe ens ha explicat en moltes ocasions la duresa d’aquella postguerra, més dura encara quan mancava el suport principal de la casa. Com a conseqüència, no va poder romandre a l’escola durant molt de temps, fet que en aquella època era general entre una població constituïda principalment per massa obrera i en un poble amb una agricultura precària.
Continuem, però, amb la història. Deiem que els carrers de Crevillent bullien de xiquets. Aleshores, ell, em diu, anava pels carrers replegant pinyols de dàtils. Se’n trobaven arreu, ja que, com ell mateix explica, la gent anava menjant els dàtils i en deixava caure els pinyols a qualsevol lloc. El dàtil era un aliment bàsic nostre, que ara ha desaparegut pràcticament de la dieta del pòble, però que abans es podia trobar per tots els horts de la Rambla i en qualsevol terreny conreat.
El Pepe recollia aquests pinyols de dàtil i, quan en tenia un grapat, se n’anava a ca la Conxa la Gallina. Aquesta dona era una trapera (“drapaire”) que tenia el magatzem a una casa a la vora del Llavador, és a dir l’edifici que ara és la biblioteca municipal Enric Valor. La Conxa tenia allí acumulades maletes amb draps, espardenyes rotes i tota mena d’andròmines que recollia, comprava i després revenia. Era la versió antiga del reciclatge que es practicava amb qualsevol cosa que es pogués reaprofitar, és a dir, pràcticament tot. Aquestes activitats es mantindrien ben vigents a casa nostra, potenciades segurament a causa de l’economia autosuficient que el país havia de suportar en la primera dècada després de la guerra; l’autarquia era conseqüència del càstig de les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial, que van aplicar el bloqueig a un règim que havia estat més que amistançat amb les dictadures nazi i feixista de les potències de l’Eix i que les havia sobreviscudes.
Ja vegeu que tot el que expliquem ens aporta detalls sucosos per a tenir una visió clara de la història quotidiana. Però no em vull desviar. Tornem al Pepe, que, mentre altres xiquets estaven jugant al pero o a les boletes pel carrer, es dirigia a ca la Conxa la Gallina amb el grapat de pinyols de dàtil que havia recollit. La Conxa li comprava els pinyols, i li donava, en paraules d’ell, “deu cèntims, tres gitaes d’eixes que havia denans”. No sap dir-me per a quina indústria es farien servir després els pinyols de dàtil que aquella dona li comprava. El que ell feia tot seguit era anar-se’n de seguida a cal Datilero, que tenia la casa pel Pont Nou, una mica abans d’arribar on ara és la carnisseria de cal Sidoret. Baix d’aquella casa, a la Rambla, hi havia els horts de palmeres del Datilero, un enclavament d’Elx al cor de Crevillent. Aquest hort va ser completament arrasat amb l’última remodelació d’aquest espai natural de Crevillent, la nostra Rambla, que ha quedat convertit un una carretera asfaltada més.
A cal Datilero, amb aquelles gitaetes que li havia donat la Conxa, el Pepe es comprva un grapadet de dàtils d’aquell hort, i diu que això li semblava, literalment, “un manjar”.
Sobre la Conxa la Gallina només em pot dir que més endavant va viure en una casa allà on “despedien el dol”, és a dir, cap a les Portes d’Oriola, el camí d’eixida devers el cementeri Nou. Aquella habitança on vivia la Conxa estava en fondo, a la vora d’una regaora o séquia.
L’altra anècdota del Pepe ens evoca tres coses principalment del passat de Crevillent: els jocs infantils relacionats amb les nostres tradicions de Setmana Santa, el treball infantil i l’antiga configuració del poble, amb la ubicació del desaparegut cementeri Vell. Em conta que per aquells mateixos anys d’infantesa, ell, com altres xiquets, treballaven a la fàbrica de Las Reunidas, que estava situada al final de la Rambla, on ara hi ha un eucalipte ben gran, prop del bar La Picaeta.
En algunes ocasions s’hi presentava a la fàbrica la inspecció, provinent d’Alacant, que denunciava les empreses que incomplien la normativa laboral. Quan la inspecció de treball arribava, ràpidament els responsables de la fàbrica feien eixir tots els xiquets que hi tenien treballant il·legalment per la porta del darrere, abans que no foren descoberts. Aleshores els xiquets s’escampaven ràpidament pels voltants. Un dels llocs on recorda el Pepe que hi anaven era al cementeri Vell. Aquest estava situat en un pla elevat sobre la costera de l’Amorós, on comença el camí de l’Aigüeta, per la zona on hi ha el local de la banda Unió Musical de Crevillent. Encara jo mateix, fins als anys 1990, hi podia veure, sempre que hi passava, restes d’obra humana que passaven per una mena de nínxol, però el cert és que, a part del nom, no es veia res més de l’antic cementeri. Recorde que farà uns 25 anys, una companya del cor de l’escola de música de la Pili, em va comentar que sa tia vivia en un dels pisos d’aquella contornada, i que quan se sentia per la casa algun soroll no identificat (senyals, que deien) la tranquil·litzava dient-li que no es preocupara, que a voltes se sentien aquells sorolls perquè abans allà era el cementeri…
Quan el Pepe escapava de Las Reunidas i amb altres companys anava a parar al cementeri, aquest encara era reconeixible com a tal: conservava tàpies mig enderrocades, làpides i una creu al bell mig, la qual crec que ara és al cementeri Nou (rectifiqueu-me si no és així). Dins del cementeri, diu el Pepe, hi anaven els noviatges a festejar, suposem que a hores més fosques. Els xiquets jugaven per dins d’aquell recinte, on també a voltes he sentit contar que descansaven els músics de la Banda. Dins del cementeri hi havia geranis, i els xiquets hi anaven a collir les roses (a Crevillent diem rosa de qualsevol flor) per a adornar els passets que feien per a jugar a la Setmana Santa. Recorde haver llegit una bella descripció en aquesta mateixa publicació sobre aquest joc de fer passets, escrita pel Joaquín González Duran, “el Carafal”, que en glòria estiga, però em sembla que no es va incloure en la recopilació que es va fer dels seus articles en format de llibre.
El Pepe el Tocó em diu que ell també ho feia, això de collir roses dels geranis del cementeri Vell per adornar els passets infantils. En una ocasió, diu, altres xicons més grans, els van dir que, als que havien collit roses dels cementeri, per la nit els eixirien els morts, per obligar-los a fer-les-hi tornar. Aquella nit, en haver sentit això, el Pepe recorda com no volia anar a dormir tot sol, de la por que tenia als morts, no fos cas que vingueren a reclamar-li les flors.
En fi, històries velles del vell Crevillent, aquell que mai més tornarà. Moltíssimes gràcies al senyor José Planelles Mas, que comparteix amb mi i amb tots vosaltres aquestes memòries. Molta salut per a totes i tots i fins a la pròxima.
