Tastets de Crevillent, per VICENT-JOSEP PÉREZ I NAVARRO
La cançoneta que transcric a continuació és una de ben coneguda per la gent major de Crevillent. La versió que vos done és la de la Beleta, que me la va dir el 20/3/1995:
Ha vingut un barco de cacau fallat
i el pobre Manolo ha caigut soldat.
Ha anat a València i no l’han volgut,
perquè té la cara de pemintó molgut
La mateixa versió la tinc recollida de la Maria-Teresa la Brufaua (20/9/1995), la qual em deia que ella la cantava així, però que acabava d’una altra manera, cosa que vol dir que hi ha dues variants del vers final: la que hem anotat abans i la següent:
Perquè té la cara de menja(t) i begut.
En Martínez Montoya (Canciones populares crevillentinas, Crevillent, 1989, pàg. 53) ja havia publicat aquesta cançoneta, però havia amagat l’antropònim “por cortesía y consideración”, ja que considerava que el tal “Manolo” formava part del grup humà que aquest autor considerava “almas benditas” o “pobres de espíritu”. La seua versió inclou la paraula “guerra” en comptes de “València”.
Ha vingut un barco de cacau fallat
i el pobre “Fulano” ha caigut soldat;
ha anat a la guerra i no l’han vollgut,
perque té la cara de pemintó molgut.
Els versets es cantaven amb la coneguda tonada de “Tengo una muñeca vestida de azul”, que sembla ser una adaptació d’una cançó infantil francesa, “J’ai une petite poupée que j’habille tout en bleu”. No he rastrejat aquesta tonadeta més cap arrere en el temps, ja que el que ara ens interessa és la lletra; cal dir simplement que aquí tenim un de tants casos de reutilització d’una musica molt popular, per a una lletra de temes d’actualitat o personatges del poble. Un altre exemple que ara em ve al cap és el de la paròdia que es cantava a Crevillent durant els anys 1980 del vers I got chills they’re multiplying, de la cançó “You’re the one that I want” (inclosa al film Grease, 1978), aquella que deia –de segur que vos sona- “a cal Xiu vaixc a xolla(r)-me”, encara que no siga exactament el mateix cas, ja que en aquest últim hi ha una intenció d’imitar els mots originals en anglés amb una frase en valencià que sona semblant.
Tornem, però, a la cobleta de què tractem ara. No sabem si aquest Manolo és un personatge contemporani nostre o algú de més antic: jo sóc de l’opinió que no es devia de tractar d’aquell en qui pensava en Martínez Montoya. El que ens interessa realment és tracta d’explicar el contingut d’aquesta cançó, aparentment sense sentit, i incloure’l dins un context històric concret que n’aclariria una mica el significat. També vull relacionar-la amb uns documents inèdits de crítica i protesta que vaig trobar fa uns anys, i que ens fan recular practicament un segle en el temps. Entrem en un tema que pot donar molt de sí i que deixaré aquí només apuntat, per a reprendre’l potser més endavant.
Qué vol dir aquesta cançó tan estranya? ¿És una de tantes cobletes sense sentit, que es cantaven abans per entretenir els manyacos, o per a passar el temps? A primera vista és això el que sembla, però jo crec que la cançó és d’escarni, i que s’ha d’entendre dins el context d’uns fets que afectaven moltíssim la vida dels nostres besavis i que ara ja no ens diuen res a les generacions actuals: els reclutaments per sorteig.
Per a les guerres colonials que l’Estat espanyol, per tal de poder conservar les despulles del seu imperi, mantingué des del segle XIX, fins poc abans de la Guerra Civil, calia molta carn de canó jove. La cançó fa referència a un dels mètodes per al reclutament d’hòmens no voluntaris per a l’exèrcit: les lleves o quints, és a dir, l’elecció per sorteig d’un home jove de cada cinc per anar a la guerra.
Podríem interpretar-la més o menys així: el primer vers potser fa referència al conreu de cacau a Cuba. Podria ser que aquest “barco de cacau fallat” ens estiga relacionant la cançó amb la Guerra de Cuba, potser l’última (1895-1898); no sabem, però, si es tracta d’una al·lusió general o es refereix a algun fet concret. Després, allò de “el pobre Manolo ha caigut soldat” vol dir que el tal xicot va tenir la mala sort de ser elegit per sorteig com a quint per a anar a la guerra, o tal volta primer a València, si és que era allà on s’havien d’embarcar els soldats. La feta acaba bé, per al pobre Manolo, perquè, per alguna malaltia o retard mental, per aquesta cara de “pemintó molgut” –tal volta li faltava una xapinà, com solem dir a Crevillent-, li van retirar l’obligació d’anar a lluitar.
És molt possible que ja siga elucubrar massa per part meua, però a mi l’altra versió, la de “menjat i begut”, em fa venir al cap també la possibilitat que el tal Manolo fora de família benestant, estiguera ben alimentat, i es poguera haver lliurat de la mili amb la redempció en metàl·lic, és a dir, amb el pagament d’una elevada quantitat de diners. Però insistisc que això ja no són res més que conjectures. En aquest cas l’escarni estaria molt més que justificat.
En qualsevol cas, la història subjacent a la nostra cançoneta em serveix d’introducció per al que en aquest article volia presentar-vos, un document que en certa manera considere relacionat amb el mateix context històric.
Fa uns quants anys, vaig acompanyar el meu amic Natxo Martínez Asencio a la casa dels seus iaios al carrer Campussanto, i allà vam estar escodrinyant entre els llibres i papers vells que hi havia en un racó. Hi vam trobar unes quartilles quadriculades grogoses, amb uns texts manuscrits anònims, amb tinta blava, en els quals s’exponien crítiques socials i, entre elles, la descripció versificada d’un d’aquests sorteigs del quints. El contingut dels papers és massa llarg per a aquest espai, però com a mínim, paga la pena que us transcriga part del que fa referència al sorteig, que duu la data del 19 de febrer de 1922, i que, per tant, està relacionat directament amb la Guerra del Riff (1920-1926) i més concretament amb els mesos posteriors a l’anomenat “Desastre d’Annual” (estiu de 1921), en el qual les tropes d’Abd-el Krim van masacrar uns 8000 soldats espanyols. Aquí teniu un fragment d’aquest document tan interessant, transcrit sense cap rectificació meua, que descriu perfectament l’estat d’ànim en el macabre sorteig.
