Per a parlar sobre una de les nostres cançons tradicionals de les pasqües de Nadal, em ve molt de gust començar citant l’obra mestra de l’immortal Dickens, A Christmas Carol, en traducció del nostre inefable Josep Carner:
“Estic segur que sempre he trobat, en tornar el temps de Nadal. –a part de la veneració deguda al seu sagrat nom i origen, si quelcom de seu pot separar-se’n– que era un bon temps; un temps benvolent, perdonador, caritatiu, plaent; l’únic temps en el llarg calendari de l’any, que jo sàpiga, dins el qual homes i dones semblen, amb un sol tarannà, obrir lliurement els cors tancats, i veure la gent que és a sota d’ells com si realment fossin companys de viatge cap a la tomba, i no pas altra raça de criatures obligada a altres viatges. I tan mateix, oncle, encara que Nadal mai no ha posat un pensament d’or o d’argent a la meva butxaca, crec que m’ha fet bé, i em farà bé; i dic, que Déu el beneeixi!”
Efectivament, al marge del seu origen sagrat, i també de tota la parafernàlia comercial i consumista actual, estic segur que compartiré, amb moltes lectores i lectors, la sensació que aquestes festes ens desperten una emoció humana que ens connecta amb sentiments molt íntims: amb records d’infantesa, amb el rostre i la veu dels nostres familiars, presents i absents, amb una calidesa emocional difícil d’expressar en paraules. Una emoció que ens embolcalla de sensacions, records d’aromes, sabors i sentiments arrelats ben endins de la nostra ànima, qualsevol cosa que siga el que entenguem per això.
Les cançonetes de Nadal o aguilandos (‘estrenes’) formen una part important d’aquestes sensacions. Supose que haureu comprés que no m’estic referint ara als villansicos enllaunats, artificials i aliens a la nostra tradició, amb els quals aquests dies, des de fa dècades, ens bombardegen per tot arreu, sinó a aquelles cançonetes que, de tota la vida, es cantaven a la calforeta de la fornala a les llars crevillentines, la nit de Nadal, o bé pels carrers, per a divertir-se i, potser més antigament, per a demanar recapte o presents, és a dir, l’aguilando.
Els aguilandos, cançonetes de Nadal o nadales, ens transporten al temps de Nadal en família, quan érem xiquets. I entre aquestes cançons estan aquelles més velles, de les quals vull deixar constància aquí: les que encara ens resonen a les orelles i no ens han estan esborrades del tot de la memòria per aquella estandardització forana a què he fet referència abans i que ben poc té a veure amb la nostra cultura i tradició.
Entre els nostres aguilandos, compartits en la intimitat dels soparets antics de la nit de Nadal (i, tal com ens indica el seu nom, segurament relacionats amb el costum, que ja ni es recorda, d’anar pels carrers a demanar quemenjars), ¿quina crevillentina o crevillentí hi haurà que desconega “L’aguilando d’Elx”? Vegeu aquí la versió que jo he conegut a ma casa des de menut i he cantat tota la vida, la que encara canta igual mon pare Vicent :
L’aguilando d’Elx,
dàtils calentets,
anous i castanyes i pataconets,
una auela en cúrios
i tots en curiets,
el mestre d’escola i tots es xiquets.
He recollit algunes variants, molt poc significatives, que afecten només els últims versos, com ara: “una auela en cúrios / i tres en curiets” o “una auela en cúrios / en tots es xiquets, / el mestre d’escola / en tots es manyaquets”.
Tot i el que pot semblar, pel que diu al començament, no crec que la cançoneta tinga l’origen al nostre poble veí, ja que allà sembla que és desconeguda, segons el que fins ara sabem. A més, el final, segurament satíric –una miqueta escarnidor– té més sentit si es canta des del poble veí, Crevillent, el rival d’Elx de tota la vida.
Els quatre versos primers ens parlen dels quemenjars tradicionals de la nit de Nadal. Res a veure amb l’opulència amb què se celebra aquella vetllada als nostres dies. Crevillentins que ara estan a la huitantena ens recorden com eren d’humils, frugals i també amorosits, aquells soparets en família del 24 de desembre: un grapat de dàtils verds bollits, anous, castanyes i moniatos (patacons) i queraïlles bollides, potser un gotet d’aiguardent o de vi del Botx, a la vora del foc de la fornala, i poca cosa més, eren ja prou luxe en algunes llars.
La segona part de la cobla, amb tanta gent en cúrios, sembla una imatge satírica –molt gràfica, però per a fer riure– de la misèria: tothom en conill, amb la dignitat perduda, tothom amb tan pocs recursos, que no tenen ni roba per a cobrir-se: velletes, mestres i manyaquets. Una cosa que pot semblar innocent als nostres ulls moderns, però segurament hilarant per a la mentalitat més pudorosa de només fa tres generacions. A mi aquesta image em fa venir al cap una dita molt popular del nostre poble que ja poques persones recordaran: “Sant Gaitano damunt i ma filla en cúrios”. Per cert, si pequem d’ingenuïtat, com em passava a mi, poter no ens adonarem de la doble intenció d’aquesta dita, quan deixem d’entendre Sant Gaitano com a la “festa de Sant Gaitano” –el 7 d’agost– i ho entenem pel sant (sant Gaitano), i l’adverbi “damunt” en sentit literal, no expressant el poc temps que falta per a la diada, sinó com a adverbi de lloc referit a la posició física del sant. En fi, que picardia i subtilesa per a la broma no els en mancava, als nostres iaios i iaies.
Tornant a l’aguilando que ens ocupa, forma part d’un repertori ja mig oblidat, del qual sense dubte era aquest el més conegut i popular. En aquelles celebracions de la nit de Nadal, les cobletes eren cantades en família, acompanyades pel ritme de pandorgues o de qualsevol altre instrument improvisat. Jo encara vaig veure un fum de voltes quan era menut una pandorga vella, en un armariet, baix de les escales que anaven al pis de dalt, a la casa dels meus avis al carrer Campussanto. Mon pare em conta com el meu avi, l’Olegàrio el Cartero, s’agafava la pandorga feta per ell amb un pot, una canya i una pell de conill nugada amb cordeta, i anava pels carrers cantant aguilandos la nit de Nadal.
Tot seguit us deixe un grapadet d’altres versets i cobletes nadalenques recollides de la nostra tradició oral, sense entrar-ne en detalls. Entre elles hi ha la que, almenys fins als anys 1990, encara podíem sentir a la fi de la missa del Gall, cantada pel cor de l’església, amb la senyora Juanita Pasqual, que en Glòria estiga, tocant l’orgue o el piano: la bellíssima A missa maitines. Sabem que aquesta última va tenir cert grau d’arranjaments diguem-ne “acadèmics” cap a la meitat del segle XX, i desconeixem si va tenir influències forànies, però forma part del patrimoni cultural de les persones grans de Crevillent i per això també mereix estar aquí.
A Belén me’n tinc que anar,
un gosset tinc que llevar.
Gua, gua!, farà el gosset,
xiviriviria farà el xicotet.
A Belén me’n vaig,
Si voleu venir.
[La Loli la Sargenta, 3/8/1995]
Ja ve Nal,
pa fer-mos el carall!
Salta la gallina:
-Oh, que triste via!
Salta el pavo (enutjat):
-Qui com vosatros!
Salta el pollastret:
-Jo sóc el més menuet!
Salta la lloca:
-A mi no me toca!
Salta el marrano:
-Roingén, roingen, roingén!
[La Loli la Sargenta, 3/8/1995]
Esta casa sí que és gran,
que figues no en faltaran,
perquè l’amo d’esta casa
ha comprat un figueral.
Viva el Niño hermoso
que nació en Belén,
y viva María
y san José también.
[L’Elvireta la Porrua, 1/5/2006]
Aguilando pixandando
cantarem esta setmana
i anirem a cal tio Jaca,
que mos done un tros de pava.
Viva el Niño hermoso, etcètera.
[La Maria-Teresa la Brufaua, 14/12/1995]
A missa maitines, a missa de Gall,
a missa maitines, a Déu adorar,
una cançoneta de molta primor,
una cançoneta al nostre Senyor.
Les pastoretes canten i ballen, f
an unes voltes molt redonetes,
cançonetes, toca manetes,
toca-les tu, que les tens boniquetes.
A missa maitines… [fins a: al nostre Senyor]
Allà en Belén, rodat de murallas,
havia un xiquet gitat en la palla, (x2)
que lluïa més que una perla,
la seua cara pareix una estrella.
A missa maitines… [fins a: al nostre Senyor]
Al nostre Senyor, al nostre Senyor.
[Juanita Pasqual Moreno, 12/1/2011]
Pastorets i pastoretes,
qué li porteu al Ninyet?
Sabatetes i calcetes,
camiseta i gamboixet.
Viva el Niño hermoso, etcètera.
[La Loli la Sargenta]
Tal com vegeu i com bé recordareu els més grans, tot era abans com a molt senzill i, disculpeu-me el tòpic i el to melangiós, més íntim i més bonic.
Només em resta desitjar-vos des d’aquestes línies que hàgeu passat unes molt felices pasqües de Nadal i que tingueu un molt pròsper any 2020.
Per Vicent-Josep Pérez i Navarro
