Este mes escriuré de diverses vivències que transcorren per carrers i per llocs coneguts de tots els crevillentins i que encara que algunes són pròpies o de la família seran evocadores i vos faran recordar moments d’altres temps.
Això és com la “xorraeta” del tio Gargori!
Segons em conta mon pare, el tio Gargori era un home que venia torrat pel carrer i ho feia posant-lo en cartutxos de paper. Este home, que era molt graciós, quan te fea el cartutxo de torrat, posava dos cacauets baix i pareixia que el cartutxo estava més ple. Si et queixaves dia: – Vinga, una xorraeta i fea que posava un grapat més de torrat i la majoria de les voltes te’n posava uno només perquè tenia molta habili-tat i pareixia que en posava molts. Molt paregut fea el Joaquín el Coixet que tenia el quiosc en la Plaça del paseo. Quan posava un cartut-xo de torrat, aga-fava un grapat molt gran però més de la mitat anava fora i així pareixia que havia posat molta quantitat.
La meua banda sonora: Clavelitos
Recorde amb molta estima la que va ser, en realitat, la meua primera actuació en públic interpretant la cançó Clavelitos (on anàvem vestits de tuna) junt a la classe de pàrvuls del Carrer San Joaquín. Venen a la memòria les proves que vam fer a classe. Una classe que tenia uns pupitres verds i on ens sentàvem de dos en dos. Com també la cuina on deixàvem l’esmorzaret i que tenia ronya per donar i vendre a més d’un passadís que havíem de creuar per anar al bany, amb tota mena d’animalets, dels menuts i dels no tan menuts. La professora era afectuosa, en un voluminós pèl arrissat i una gran paciència per ensenyar-nos.
D’altra banda, i tornant al tema de les porves, em cridava l’atenció el gran interès que posàvem a aprendre la cançó. Era el nostre festival i ens sentíem molt orgullosos i nerviosos. Una altra de les passadetes relacionades amb la cançó és que ens van canviar la lletra de la mateixa i en lloc de dir «coloridos igual que un fresón» vam dir, «coloridos igual que un timón» I va arribar el dia de l’estrena i allí estavem al passadís del Teatre Chapí, nerviosos i tremolants d’emoció, esperant a fer l’entrada triomfal. Doncs bé, fins aquí arriben els meus records, ja que, curiosament, no tinc imatges mentals del moment de l’actuació en si. Degué ser tan impactant que em vaig quedar en blanc i per això se m’ha oblidat per complet.
La Ciudad deportiva
Si aquest margenet parlara , ens contaria un fum d’històries de dissabtes pel matí on molts de nosaltres pujàvem a la “Ciudad Deportiva”. Des d’aquest muret la vista era privilegia-da i podies veure perfectament els partits de “baló” i escoltar expressions antològiques com: “Balons a la Rambla”, “arbitrutxo” i moltes més que no procedeix reproduir-les per no ferir sensibilitats… A més, si el partit resultava avorrit, sempre ens quedava la meravellosa vista de la nostra benvolguda serra. En fí, una construcció emblemàtica en la història del nostre poble que pose per ser un bonic record que ja no es podrà repetir. Un altre dia parlaré dels “bocadillos” de tortilla, tomata i llonganissa de la “Ciudad Deportiva” que eren també antològics.
Encara què és una foto moderna, els banquets de la pujada a Sant Pasqual, tenen ja una «caterfa» d’anys. La pose perquè és un record misteriós de la meua infància. Fins que em vam explicar que això eren banquets, jo passava amb molta por pel costat pensant que eren tombes de persones. El que fa la imaginació infantil.
Por Francisco Javier Mas Pérez
