Per Vicent-Josep Pérez i Navarro Professor de Grec i Llatí
Fa poc més de 400 anys es va produir l’últim acte d’un dels drames històrics més rellevants de l’Europa de l’edat moderna. Per aquest drama em referisc a la repressió sobre la població de religió musulmana i llengua àrab dialectal dels territoris de l’antiga al-Àndalus, repressió exercida pels regnes cristians sorgits al nord de la península Ibèrica, que durant l’edat mitjana van estendre el seu territori cap al sud, a costa dels anomenats regnes de taifes, és a dir, allò que, segons la historiografia tradicional, se solia anomenar “la Reconquesta”.
La persecució contra la població hispànica no cristiana i arabòfona va anar fent-se més greu i violenta en el pas al Renaixement, i a mesura que el perill turc amenaçava l’Europa cristiana i les incursions al nostre litoral s’intensificaven. Els moriscs, tal com és conegut aquest grup ètnic, a més de patir els prejuís tradicionals, era contemplat cada volta més com una quinta columna enemiga dins els territoris de les monarquies catòliques. L’últim acte a què ens referim té una relació estretíssima amb la història de Crevillent: l’expulsió de tota la població morisca del regne de València i de la resta de regnes ibèrics. Aquesta expulsió es va fer efectiva al nostre país l’any 1609.
L’article present és una part del que vaig publicar fa prop d’una dècada a la Revista de Festes de Moros i Cristians de l’any 2013, arran del descobriment d’una dada ben curiosa al nostre arxiu parroquial, quan em trobava estudiant l’antroponímia (els noms propis) dels moriscos crevillentins, per a un article que cite en la nota 2. Aleshores vaig voler relacionar aquella dada amb la qüestió dels darrers parlars de les llengües que havien patit la desgràcia d’extingir-se. Aquí us deixe, amb pocs retocs, la part referida estrictament a en Joan Cascales, l’últim parlant d’àrab del regne de València.
En el transcurs d’un buidatge antroponímic que vaig dur a terme l’any 2009 a l’arxiu parroquial de Crevillent, amb la intenció d’estudiar la comunitat morisca de Crevillent, m’hi vaig trobar amb una anotació una mica marginal, curiosa i molt important. Al llibre de Defuncions de l’Arxiu Parroquial, poc més d’un any després d’haver-hi quedat consignada l’expulsió dels moriscs de Crevillent (partiren a l’octubre i al desembre de 1609), que fins aquell moment havia estat una població exclusivament morisca, descobrim l’anotació següent:
“Almoynes de la mare de Déu del Roser este añy 1611 […] Dit dia [30/1/1611] de vna pena de Joã Cascales p(er) q(ue) parlà e(n) algarauia ___________10R.” (1)
Aquest Joan Cascales figurava al llibre de Baptismes en anys anteriors com a compare d’algunes criatures (tasca encomanada normalment als cristians vells), i com que va sobreviure a l’expulsió i no és citat a les llistes dels que van obtindre permís per quedar-se, ens podria haver passat per un cristià vell, dels ben pocs que hi havia a Crevillent fins a l’any 1609. La població morisca sencera havia estat foragitada feia més d’un any, només s’hi van quedar en Joan Sala, de 40 anys i els tres fills, a banda de dos xiquets que hi dugueren de la vall de Laguar (2).
Però com llegim ben clarament, en Joan Cascales és multat per parlar en algaravia i aquest fet quedà registrat perquè els diners de la sanció se’ls quedà la confraria del Roser. Va morir 4 anys després, i l’anotació ens diu que era fill de Favanella, població morisca propera pertanyent al regne castellà de Múrcia. Això podria explicar que aquest home hagués escapat a l’expulsió i no figurés tampoc en les llistes dels moriscos que s’hi van quedar. Potser algú va fer la vista grossa i l’home, gràcies a no tenir cognom morisc, va passar desapercebut. Vegeu l’anotació que en consigna la defunció:
“@ 20 de agosto [20/8/1615] murió J(u)an Cascales vezino q(ue) fue de Avanilla, y dexó para missas rezadas por su Alma trey(n)ta Reales. Vey(n)te missas, dixo el pe Raya de Origüela siete missas”. (3)
Evidentment, si parlava algaravia el més lògic és pensar que en Joan Cascales era morisc, encara que no figure a les llistes dels que s’hi van quedar. Encara que no podem assegurar que fóra l’últim parlant, ni tan sols que fóra un arabòfon autèntic, té totes les característiques per a ser considerat l’últim parlant conegut, i el testimoni, realment, és impagable. No hi ha dubte que, en un moment posterior a l’expulsió dels moriscs, ell encara va parlar en algaravia, i per tant li podríem atorgar el títol de “el darrer parlant d’àrab andalusí a València” i, com a mínim, si som més modestos, el darrer parlant d’àrab de Crevillent, i crear així una nova fita, un nou darrer parlant: en Joan Cascales pot entrar dins la mitologia dels últims parlants, ho siguen o no de veritat. (4)
Una anotació d’aquesta mena, amb referència directa al comportament lingüístic oral d’una persona en aquella època és extremadament rara. Com a mínim aquesta anotació, minsa però important, demostra sense cap dubte quina era la llengua dels moriscos, la seua repressió per part de les autoritats cristianes i un cas de pervivència extrema més enllà de l’expulsió.
Si aquest home va parlar en algaravia, és que potser hi havia algú que encara s’hi podia comunicar. A banda d’aquest fet, que tampoc podem donar per segur, ens assetgen molts més interrogants que respostes, com ara: ¿Amb qui va parlar en algaravia aquest home? ¿Potser amb en Joan Sala o un dels xiquets d’aquest? ¿Potser hi havia d’altres moriscs que es van quedar i no van ser consignats als arxius? ¿O va ser amb algú que hi estava de pas, amb un paisà d’ell, murcià, tal volta un familiar? ¿Ho tenia per costum o va ser un fet aïllat? ¿Qui el va denunciar? ¿Potser era cristià i només va fer el fatxenda, presumint de conéixer l’àrab, i algú li va fer una mala juguesca? ¿El fet denunciat i la multa coincideixen amb la data aportada de cobrament dels diners per la confraria, o va ser molt abans? ¿Els xiquets que es van quedar, van mantenir un coneixement passiu de la llengua encara, fins gairebé a tocar del segle XVIII? Moltes preguntes que mai no tindran resposta.
L’únic fet incontestable és que la repressió lingüística continuà, fins a l’últim estertor de la llengua àrab, que, com es veu per aquest exemple, encara va poder sobreviure a l’expulsió. La mort d’en Joan Cascales l’any 1615 fa emmudir aquesta llengua a Crevillent per espai de gairebé 400 anys.
(1) Arxiu Parroquial de Crevillent,
Defuncions I, 74r.
(2) V. PÉREZ I NAVARRO, “De Muhammad Al-Safra Al-Qirbilyani a Santico Cachap: 600 anys d’antroponímia musulmana, mudèjar i morisca a Crevillent”, dins La comunitat morisca del Vinalopó. IV centenari de l’expulsió (1609-2009), 2009, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó.
(3) Arxiu Parroquial de Crevillent,
Defuncions I, 85r.
(4) En Joan Cascales va sobreviure l’expulsió fins i tot dels moriscos castellans, rematada l’any 1614. Sembla que després alguns d’aquests van tornar ben aviat al regne de Múrcia, però no en sabem res del seu comportament lingúístic, encara que ens podem imaginar com devien ser les condicions de la llengua en aquelles circumstàncies.
