Tastets de Crevillent, per Vicent-Josep Pérez i Navarro Professor de Grec i Llatí
No us escandalitzeu, que, tot i el que pot semblar de bon principi, això no va de cap pecat, blasfèmia ni grosseria. Per molt estranya que semble, aquesta cobleta, exactament com l’he transcrita, era cantava a Crevillent cada Dissabte de Glòria (hui Dissabte Sant) de matí, al ritme de colps a les parets i acompanyada de trencadissa de gerres i tests vells.
Però anem a pams, no fora cas que ens perdem. En primer lloc cal tenir en compte que en la tradició litúrgica romana, fins ben avançat el segle XX, la resurrecció del Senyor, mort el Divendres Sant, era celebrada el Dissabte de Glòria, amb el toc de campanes a les 12 del migdia, i no el diumenge com ara es fa. Aquest costum multisecular va canviar amb la nova ordenació litúrgica de la Setmana Santa, a partir de 1955.
A Crevillent aquest esdeveniment del Dissabte de Glòria era celebrat per la gent, principalment dones, prenent cànters, botiges i tests vells i trencats i llançant-los al carrer, fent gran destrossa i atropoll, i aporrejant amb estris de cuina les parets mitgeres i les portes de les cases i coves veïnes, fins i tot amb el xamaril, mentre entonaven, al ritme dels colps, aquesta estranya cançoneta. Els xiquets i xiquetes anaven també pels carrers cantant-ho, llançant pedres i trencant tests.
Una dona venent matraques per a “matar jueus” a la porta d’una església, Barcelona 18/4/1935, Carlos Pérez de Rosas (AFB). 
Altra dona venent matraques al carrer a Barcelona, font: “Trenquem el silenci!”, Barcelodona.blogspot.com.
He recollit molts testimonis de la cançó i del ritual associat a ella a Crevillent. També tinc el testimoni del Pepe el Tocó, que va viure una temporada de la seua infantesa a Elx, el qual em conta com va poder presenciar, ben astorat, com des dels balcons del nostre poble veí volaven els tests el Dissabte de Glòria.
Aquesta tradició nostrada la podem relacionar amb la de “matar jueus” (els nostres “joïos” o “saions”) testimoniada arreu de Catalunya, en associació amb l’Ofici de Tenebres (Officium tenebrarum). Podem llegir sobre rituals molt semblants a tot el nostre territori lingüístic, relacionats amb la mort i resurrecció de Crist. Es podrien entendre com una mena d’exorcisme i de renovació que s’esdevenia amb el final de la Quaresma i la Setmana Santa. Vejam uns exemples. Del poble de Guimerà, a la comarca de l’Urgell, a les Terres de Ponent (Terra Ferma), llegim això a «www.guimera.info»:
“Els oficis de tenebres dels dies de la Setmana Santa s’acabaven amb el simbòlic terrabastall que popularment era conegut com «matar jueus». La mainada gaudia de valent picant amb estaques o macetes de fusta damunt les lloses del paviment del temple, o fent soroll amb els carreus [errada per carraus, és a dir, matraques]”.
A Reus, a l’Alt Camp (al Camp de Tarragona) tenim el testimoni de 1851 de Reus en el bolsillo, aportat dins l’article “Carraus i matraques”, 21/4/2011, a Lateiera.wordpress.com:
“Tumultuosa es la turba que recorre las calles en la tarde del miércoles, repicando con mazos y carracas en todas las puertas que halla al paso, dando fin en las Iglesias, en donde espera con impaciencia la hora de tinieblas para escurrirse a lo interior, burlando la vigilancia de serenos y sacristanes aficionados, pues para todo hay aficiones.”
A la meravellosa novel·la La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, la inefable Colometa, ens descriu la mateixa escena a la Barcelona d’abans de la guerra, el dia de Diumenge de Rams:
“Vam anar a beneir. Al carrer hi havia nens amb palmons i nenes amb palmes i nens amb xerrics-xerracs [matraques] i nenes també amb xerrics-xerracs, i alguns en comptes de xerrics-xerracs duien maces de fusta i mataven jueus per les parets i per terra i per damunt d’una llauna o d’una galleda vella i per tot arreu. Quan vam arribar als Josepets, tothom cridava.” (La plaça del Diamant, Barcelona, 1987, Club Editor, El Club dels Novel·listes, pàg. 44)
Molts testimonis d’altres llocs he llegit i he sentit, encara més relacionats amb el nostre que els que vos acabe d’exposar. Però ara cal tornar a la cançoneta engimàtica que ha motivat l’escrit d’aquestes línies, cançó que m’intrigava tant a mi com a les mateixes persones que me la van cantar, les quals la consideraven estranya, sense sentit, sense trellat, i fins i tot algunes se n’avergonyien.
Tractaré ara de donar explicació a la paraula misteriosa que dona inici a la cançó, aquest irreverent puto forat. Començaré per assenyalar que algunes expressions, refranys, cançonetes populars i rondalles, poden conservar, “fossilitzades”, paraules que fa molt de temps que s’han deixat d’utilitzar. Un exemple que ens valdrà per a comprendre aquest fenomen lingüístic és el següent: l’expressió crevillentina “més calent que un titot”, que conserva la paraula “titot”, la qual ha desaparegut del nostre parlar, substituïda pel barbarisme pavo.
Així que, amb tota seguretat, el que tenim en la cançó de Dissabte de Glòria de Crevillent, és una paraula que, obsoleta i desconeguda ja per tots els que la cantaven, ha quedat deformada, irreconeixible, i s’ha acostat a una altra de més coneguda (encara que aquí no faça cap sentit), en aquest cas una paraulota o, com diríem a Crevillent, un “pecat”. Aquest puto deu ser la deformació d’un mot antic, perdut, com tants d’altres de la nostra llengua, afectada des de totes les bandes per tres segles de persecució, analfabetització i substitució lingüística. Però quin devia ser aquest mot? Vos en donaré dues possibles solucions.
La primera explicació és que aquest puto forat antigament fora, simplement, surt del forat. Aquesta solució resulta lògica semànticament i sembla evident a partir de la comparació amb una altra versió de la nostra cançó, que vaig descobrir caps als anys 1999-2000 aproximadament, al llibre Rasquera, cançons de la tradició oral (de Salvador Palomar i Salvador Rebés, publicat a Reus l’any 1990). Aquest llibre recull les cançons transmeses oralment al poble de Rasquera, a la comarca de la Ribera d’Ebre (les Terres de l’Ebre), un poble separat de Crevillent per uns 350 quilòmetres de distància i una frontera administrativa, però unit a ell per una mateixa llengua i cultura oral. A la pàgina 91 hi podem llegir:
“Els darrers dies de la Setmana Santa, els xiquets de Rasquera sortien pels carrers a anunciar els oficis i processons, al so de carraus i matraques. El dissabte de Glòria, mentre les campanes anunciaven la Ressurrecció, els feien sonar per darrer cop, mentre es cantava:
Cuca mala, surt del niu,
que Nostre Senyor ja és viu.
Cuca mala, surt del forat,
que Nostre Senyor ja ha ressuscitat.
La versió de Rasquera és ben aclaridora. Posteriorment he trobat d’altres versions a altres llocs, molt semblants a aquesta, on no manca la referència a la cuca mala (si col·leccioneu tots els exemplars de El periodic del poble, podeu consultar el meu article del núm. 75, octubre 2019) o d’altres bestioles més o menys malèfiques. El fet és que la identificació de puto forat amb surt del forat sembla la més lògica.
Tanmateix, encara vull donar una altra possibilitat, potser producte d’una altra versió, menys lògica semànticament que l’anterior, però amb molt encaix fonètic. Podria ser que darrere d’aquest puto s’amagara el mot buc, semànticament afí a forat, amb el qual aquí fa bona parella. Segons el DNV i el DIEC2 buc és un “Objecte que forma una cavitat”. Així, la nostra cobla s’hauria pogut originar a partir d’una altra que diria: Buc o forat, el Rei de la Glòria ha ressuscitat!
Buc és una paraula desconeguda ara a Crevillent, però abans devia ser d’abast general. De fet es pot relacionar amb el mot castellà boquete, que perfectament podria ser un catalanisme, dels molts que fa segles que s’escolen dintre d’aquella llengua: un diminutiu *buquet. Buc és el mateix mot que el toscà (italià) buco ‘forat’, paraula que potser vos sone, ja que la trobem a la famosa recepta culinària osso buco. L’oblit del mot entre nosaltres, com seria també el cas del verb sortir, hauria provocat la seua deformació, en un verset que va sobreviure molt més temps que la paraula que contenia.
De fet, tenim una altra versió molt més propera a la nostra, que pot ajudar a mantenir aquesta hipòtesi. És la recollida al Carxe, comarca de parla valenciana dins de Iecla (Múrcia), al llibre d’Ester Limorti i Artur Quintana El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia (1998), a la pàg. 207:
But o forat
merdeta de gat,
el Rei de la Glòria
ha ressucitat.
Aquí la paraula misteriosa, en una modificació menys grossera que la nostra, però igualment estranya (but no significa res), podria perfectament amagar aquest buc desaparegut.
En fi, acabe aquí les meues històries pitòries sobre les curiositats del nostre parlar, desitjant-vos un any nou ple de salut i felicitat.
