Tastets de Crevillent, per Vicent-Josep Pérez i Navarro Professor de Grec i Llatí
L’Antonio Moreno Tomàs va nàixer el 6 de maig de 1926, a una cova del carrer Campossanto, a la vora mateixa de la cova on vivia l’Antonio Pérez Adsuar, el tio Zira. Li’n falten 4 anys, com ell proclama orgullós, per a fer-ne el centenar. Ell i els seus germans són coneguts amb el malnom de els Jumillanos, per la procedència dels pares. Poc abans de la pandèmia vaig tenir la sort d’entrevistar son germà menut, entrevista que podeu veure completa al meu canal de Youtube en dues parts, als enllaços següents:
Ara, fa unes poques setmanes, he conegut l’Antonio, gràcies a la meua dona Mari-Trini Planelles Mas, que totes les vesprades acompanya els pares a passejar al Calvari. Allà van fer coneixença amb l’Antonio el Jumillano i la dona d’aquest, la Conxeta, que també acostumen a passejar al Calvari. Un dia, l’Antonio el Jumillano s’hi va presentar amb una foto seua d’escola, aquella foto típica del grup d’alumnes amb el mestre. Aquesta foto va ser feta quan l’Antonio el Jumillano tenia 6 anys, cap a l’any 1932 o 1933. És la que podeu veure il·lustrant aquest article. No té una qualitat excepcional, perquè és ja una fotocopia d’una fotocòpia, i no disposem de l’original, però el seu interés és enorme, perquè es va fer durant la Segona República, no molts anys després de la creació de les Escoles Noves, i perquè comptem amb la informació de primera mà que el Jumillano encara ens en pot aportar.
No cal dir que de seguida vaig anar al Calvari a parlar amb l’Antonio el Jumillano, per tal que m’explicara tot allò que poguera recordar sobre la foto i sobre qualsevol altra cosa que ell volguera.
L’Antonio em contà que la foto li la va passar el Quicola, en fotocòpia en paper. Aquest home, el Quicola, també apareix a la fotografia, però el Jumillano no el reconeix i no sap dir-nos quin és del grup. El Quicola, lamentablement, ja va faltar. El vaig poder enregistrar, però, en una entrevista bella i agradable, a la seua finca de la Terra Colorá, el 7/4/2008. També la podeu veure aquí:
Potser els seus descendents ens podrien dir quin de tots els xiquets de la foto és ell.
Anem a la fotografia. Està feta, segons l’Antonio, a les Escoles Noves -és a dir, l’edifici que, abans de l’any 1928, havia estat l’antic llavaô o safareig de Crevillent-, al lloc on em va dir que era la replaça de l’ajuntament, en posició oposada al que va ser la presó del poble. Dalt, a l’esquerra, es pot veure una finestra del col·legi i, davant d’ella, el que sembla una caseta és en realitat el cantonet d’un pou. D’aquest pou se servien d’aigua tots els xiquets de l’escola. Eren 6 sessions o cursos en total i en aquesta fotografia hi ha els alumnes de la segona sessió, els que tenien 6 anys més o menys, inmediatament posteriors als parvulos o primera sessió. Els xiquets d’aquest grup ja sumaven i restaven, i feien servir tinta, no llapicera com els menuts. Seien en uns bancs que tenien uns tinters pa mullâ la pluma, mentre que el mestre tenia al fons de la classe una taula i una pissarra gran. La primera i la segona sessions entraven a classe per el carrê el Vall, i la resta de cursos per les escales que hi havia a la porta del carrer de la Séquia.
El mestre, que apareix al bell mig, era un foraster, de nom -creu recordar- don Juan. Les classes es feien en castellà. En la tercera sessió el mestre era don Nicolás. L’Antonio el Jumillano va arribar a aquest últim curs, el dels 7 anys, però després es va posar a treballar de menaô i ja no va continuar. Això sí, anava a escola de nit, primer a cal pare del Lledó, el tio Coveta, i més endavant, quan se’n va anar a viure a Violí, a cal tio Paco el Selva. Em comentà que aquest home era una bellíssima persona, però que, acabada la guerra civil, no trobava cap faena per haver sigut d’ideologia esquerrana, així que finalment va haver de treballar com a peó de la construcció, a la mateixa empressa d’obres on el Jumillano feia de capatàs. Per tant, coses de la vida, aquell que havia sigut el seu mestre, i a qui tenia un gran respecte, va treballar després com a subordinat seu.
Tornant a la foto, el Jumillano únicament pot identificar uns pocs dels que hi apareixen. Potser vosaltres, lectores i lectors, podeu ajudar a completar el llistat, si hi reconeixeu algun pare, avi o altre familiar. Ja havia comentat abans que el Quicola ha d’estar a la foto, però no sap quin xiquet és. El nostre Jumillano és el primer per l’esquerra de la segona filera començant per baix. A la mateixa filera, el que fa tres després del Jumillano, a la dreta del mestre, és el Salvador Mas Macià, el Brufau o el Falcó, germà gran de la Maria-Teresa Mas Macià, la protagonista del meu article sobre cançonetes del número anterior de El Periòdic del Poble. El primer per l’esquerra de la filera de baix és en Daniel Gómez Nieto, l’advocat, i el quart és en Carlos Quesada Soriano, el pintor, que vivia en el carrê Estanco, en Sant Roc. Tres llocs després d’aquest, és a dir, el que fa set per l’esquerra, hi ha l’Avelino, el del bar Guill, i a continuació, encara que no n’està segur del tot, podria ser l’Arturo, el de la impremta. Dalt de tot, el primer per l’esquerra, és el Palla, el guàrdia municipal. Per últim, aquell xiquet tan morenet que hi ha a l’esquerra del mestre pensa que és un que vivia al fondo el Calvari, que és va fer electricista, però no en recorda el nom.
Això és tot pel que fa a foto. Com vos he dit abans, potser vosaltres que em llegiu podríeu ajudar a completar aquest quadre de vides de fa 90 anys que aquí se’ns mostra i s’ha resistit a desaparéixer en l’oblit.
Moltes altres coses interessants em va contar el Jumillano, en particular sobre els antics molins de Crevillent que funcionaven amb la força de l’aigua de la séquia del Poble, perquè ell precisament va viure de jove en un d’ells, el cuatre, el molí del Llebrés, al Canastel. Ningú, em va dir, havia conegut funcionar ja aquests molins amb aigua, i només havia sobreviscut en funcionament el primer, el que estava situat baix del col·legi dels Molins (Párroco Francisco Mas), però amb electricitat. Però deixarem aquestes qüestions per a una altra ocasió. Només em resta desitjar-vos una feliç temporada d’estiu, que ja està ben pròxima.
