Tastets de Crevillent, per Vicent-Josep Pérez i Navarro
Les lectores i lectors qui heu llegit els meus escrits, publicats en altres mitjans, siga en revistes locals, o en revistes científiques sobre filologia, humanitats o cultura popular, sabreu que un dels temes que més m’interessen i al qual li he dedicat més pàgines, són les narracions populars fictícies de transmissió oral, anomenades «rondalles», és a dir, els contes populars: xascarrillos, xances o qüentos, com es diuen a Crevillent.
Aquest interés per la narració popular li he d’agrair al meu amic Joan-Lluís Monjo i Mascaró, de Tàrbena, filòleg i professor, que és segurament el folklorista més destacat de les nostres terres i una de les persones més cultes i intel·ligents que conec. Gràcies a ell vaig aprendre la major part del que modestament sé d’aquest apartat tan interessant del folclore i la transmissió oral, relíquia autèntica de la societat preindustrial.
Amb els anys vaig recollir un corpus, petit però molt interessant, de rondalles crevillentines, que són el testimoni excepcional d’un temps que ja no hi és i que mai més no tornarà. Les he publicades en revistes diverses i podeu escoltar algunes de les gravacions originals penjades al meu canal de Youtube, ornitorrinc999.
D’aquestes rondalles en tinc algunes de preferides, entre les quals, n’hi ha una que m’estime molt i de la qual vull parlar-vos en l’ocasió present, perquè me la va contar mon pare, el Vicent Pérez Mas (1939), i ell la va aprendre del seu, el meu avi, l’Olegàrio Pérez Martí (1892-1977), el Cartero: és la dels vells cabuts i el gos.
Abans, però, d’entrar en matèria, vos en faré cinc cèntims del transmissor de la rondalla, el meu avi. Segons mon pare, l’avi Olegàrio era aficionat a entretenir els xiquets contant-los historietes, a sa casa del carrer Campussanto. És tradició familiar que sa mare es va establir a Crevillent, amb els pares i la resta de família, procedents de la Font de la Figuera, a finals del segle XIX. D’altra banda, el pare del meu avi, (segons m’explica mon cosí José Olegàrio, qui ha tingut el gust d’investigar-ne l’arbre genealògic i a qui agraïsc moltíssim aquesta informació), en Vicent Pérez Magro, era descendent directe per part de mare (nét), d’un dels primers Magros nascuts a Crevillent, en Vicent Magro Candela (1803), fill d’en Vicent Magro Busutil, emigrant procedent de l’illa de Malta.
La història de què vos vull parlar no sabrem mai si li va arribar al meu avi per via materna, des de la Font de la Figuera, o per via paterna, de Crevillent. El meu coneixement no aplega més enllà, i supose que vos en fareu el càrrec com m’agradaria poder fer ara la xarradeta amb el meu avi, perquè em contara això i moltes altres coses.
El fet és que la història dels avis cabuts no és només una de les meues preferides per haver-me estat transmesa al si de la família, sinó pel detall tan interessant que vaig trobar anys després i que de seguida vos explicaré. Abans, però, cal puntualitzar un detall que considere important: moltes de les mostres de rondalles que he estat encara a temps de recollir es troben a un estat que es pot qualificar de terminal. M’explicaré: cal dir que durant el segle passat la civilització preindustrial començà a desaparéixer, quan les estructures econòmiques, socials i culturals tradicionals foren substituïdes ràpidament per altres de noves, totalment diferents.
L’avançament, encara modest, de l’alfabetització (a més, en llengua forana), l’aparició de nous mitjans de comunicació i entreteniment (primer el cinema, després, successivament, la ràdio, la televisió i internet) fan que el conte tradicional, així com tot el seu context cultural, caiga en l’oblit molt ràpid entre les generacions més jóvens. A més, les versions antigues de les rondalles, transmeses de boca en boca durant centenars, potser milers d’anys, aquelles que àvies i avis contaven a la vora del foc, són substituïdes per les versions radiofòniques, de la pantalla o dels llibres il·lustrats infantils o dels àlbums de cromos.
Als majors se’ls escolta cada volta menys, i se’ls en dona cada volta menys importància a les seues vivències i records. Com a resultat, moltes de les narracions crevillentines que vaig arreplegar a finals del segle XX estaven ja desprovistes de color i de detalls, mostraven incongruències, errades o oblits, i eren mancades en general de la destresa linguística i dels recursos narratius de l’època en la qual l’oralitat era gairebé l’única manera de contar històries, fictícies o veres.
Em sembla que potser aquest és el cas de la rondalla del meu avi: alguna cosa, una part de la seua sal, pareix que s’ha perdut o s’ha modificat greument en el camí de la seua transmissió. Li ha quedat, com a gràcia principal, la senzillesa i la ingenuïtat, però algun detall li falta per a resultar redona. Aquesta és la història, en paraules meues:
«Això eren una àvia i un avi, calfant-se a la voreta del foc de la fornala, una nit d’hivern molt freda i cruel. Un vent molt fort feia batre amb força una de les portes de l’habitança, que s’havia quedat mal tancada. Feia tan mal pelatge, i el matrimoni estava tan a gust, asseguts en la calforeta del foc, que cap dels dos volia alçar-se per a anar a tancar la porta. Van decidir que el primer que parlara, aquell hauria d’anar a tancar. Passaren les hores i cap d’ells no es movia ni deia res, per tal de no haver d’alçar-se. El gos de casa, com que tenia gana i ningú no li donava a menjar, s’apoderà de la rastra de llonganisses que els vells tenien penjada, i començà d’engolir-se-les, l’una darrere de l’altra. Els iaios ho veuen, però segueixen sense moure’s ni dir res. A la fi, quan ja gairebé no en quedaven, de llonganisses, l’avi no es pot aguantar i crida: «Xica! Que s’acaba la llonganissa!» I salta la vella i fa: «Tu que has parlat, alça’t i tanca la porta!».
Aquesta és la rondalla del meu avi. El que volia explicar-vos és el que trobem al tom III de l’Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó (pàgs. 55-56 de l’edició tretzena, del 1996), recollides per mossén Alcover entre finals del XIX i començaments del XX: la rondalla «Una qui no volia pastar», que li va ser contada per na Juana-Aina Majol i Sales, de Pollença. Aquest és el resum:
«Això era un matrimoni, molt cabuts els dos, i arriba un dia que no els quedava pa. Aleshores l’home li diu a la dona que paste, i la dona li diu que no, que paste ell. Com cap dels dos no volia pastar, queden que el primer que parle serà qui paste. Passen tot el vespre i la nit sense dir ni mu, En fer-se de dia, no es volen moure del llit, per tal de no eixir de casa i no veure’s obligats a parlar. Els veïns els troben a faltar i, preocupats, entren a la casa i se’ls troben al llit, sense bullir ni badar boca, completament immòbils. Els creuen morts i el batlle decideix que els soterren. Al cementeri decideixen de soterrar-los plegats, l’una al damunt de l’altre. Quan el fosser ja els anava a ficar al clot, l’home, veient que la cosa anava de bo, salta i diu: «A poc a poc! No vui jo estar davall!» I la dona contesta, tot aixecant-se de la caixa: «Idò tu pastaràs!» El fosser i els portadors de les caixes fugiren com a centelles, de l’ensurt tan gran, i els dos «carronyes» se’n tornaren xanet xanet cap a casa, i ell hagué de pastar».
Com podeu observar, es tracten clarament de dos variants de la mateixa rondalla (AaTh 1351, Schweigewette, «aposta de silenci»), recollides l’una a Pollença, l’altra a Crevillent, amb un segle de diferència, però la versió mallorquina fa més sentit, perquè té un desenllaç més còmic i coherent, amb l’escena final dels suposats cadàvers alçant-se dels taüts i l’esglai mortal dels veïns que fugen amb les cames tocant-los el cul. Aquesta major coherència narrativa encaixa amb una major antiguitat de la versió mallorquina respecte de la nostra. En tot cas, resulta interessant de constatar un indici més de la nostra unitat cultural i del funcionament de la transmissió oral, precisament en l’arreplega d’un exemple del que són potser les últimes versions d’una rondalla. plegar a finals del segle XX estaven ja desprovistes de color i de detalls, mostraven incongruències, errades o oblits, i eren mancades en general de la destresa linguística i dels recursos narratius de l’època en la qual l’oralitat era gairebé l’única manera de contar històries, fictícies o veres.
