Don Manuel: un home bo, un pou de coneixements, un mestre

Tastets de Crevillent, per VICENT-JOSEP PÉREZ I NAVARRO

Sembla que la pandèmia, que ens ha tingut acorats més d’un any i ens ha fet viure amb l’ai al cor, ja afluixa. Potser tot tornarà més o menys a la normalitat en els propers mesos. Però aquesta millora no ens podrà rescabalar del preu en vides humanes que hem hagut de pagar. El nostre periòdic torna al format en paper, que havia deixat de banda una temporada per precaució sanitària. Vull aprofitar aquesta avinentesa per a parlar d’un professor, la vida del qual ens l’ha furtada la malaltia en el seu punt més crític, el 28 d’abril del 2020.

Don Manuel Pérez Ripoll.

Hi ha persones en aquesta vida a les quals debem molt, i ho donem per sentat, però no solem manifestar-ho, o no hi pensem mai. Fins i tot moltes voltes ens n’oblidem. Per això, i per les circumstàncies de la seua mort, vull que en l’ocasió present aquestes línies meues li servisquen d’homenatge. Perquè el qui escriu això vol manifestar que molt bona part de la seua formació acadèmica i moral li la deu a aquest professor i home bo. Estic convençut que també, com jo, moltes crevillentines i crevillentins que van cursar batxillerat a Crevillent durant els anys 1980 hauran gojat del seu mestratge.

En Manuel Pérez Ripoll va ser el meu professor durant tres cursos ben diferents: Geografia de 2n de BUP (sí, l’enyorat BUP), Història de 3r de BUP i Història de l’Art en COU, curs 1995-1996. En la vessant personal, no puc tenir més que elogis per a ell: era, en poques paraules, una bona persona. Afable i molt pacient, i molt seriós i dedicat a la seua professió d’ensenyar. En la vessant professional, puc dir que va ser el millor professor que he tingut mai.

Don Manuel, en una excavació arqueològica.

Amb una facilitat increïble, ens explicava les coses més variades, de la manera més senzilla i amb uns dots de comunicació extraordinaris. I això que ensenyar a adolescents –parle per experiència, i si algunes de les meues lectores o lectors sou docents entendreu ben bé qué vull dir- no és una faena precisament fàcil.

No tinc espai aquí per a parlar-vos del seu aspecte com a investigador, en el qual va excel·lir amb escreix. Precisament va deixar l’institut de Crevillent per una plaça al departament de Prehistòria, Arqueologia, i Història Antiga a la Universitat de Valencia, després d’acabar la seua tesi doctoral l’any 1987. Se’n van anar ell i la seua dona, Na Julia Puigcerver, també una excel·lent professora meua de francés durant tot l’institut: van vendre el camp on vivien a la vora mateixa de l’institut i van marxar amb els fills al Cap i Casal. Les seues investigacions i publicacions en arqueologia són destacadíssimes, i tinc entés que també a la Universitat va deixar una petjada indeleble.

L’estendard d’Ur, Sumer, segle XXVI a. C.

El que vull contar-vos podria no semblar gran cosa, però per a mi representa moltíssim. Si algú dels que em llegiu el vau tenir de mestre, segur que valorareu les coses que ell vos va ensenyar tant com jo ho faig. Una base sòlida de coneixements sobre la qual col·locar i apuntalar tot el que aprendria a partir d’ahí. Coses d’d’Història general i de la nostra terra més propera. Un munt de dades que ningú més ens contava. Això últim és una de les coses que més li agraesc: ell ens parlava de la nostra terra, fins i tot la més propera, quan ningú més ho feia ni en sabia.

Era molt precís a l’hora de parlar. Recorde molt bé com de xocant va ser per a alguns que es referira, en la classe de Geografia, a la nostra Rambla de Crevillent anomenant-la riu: els que van riure no crec que tingueren molt clar l’abast del terme “riu”, però ell sí. Anècdotes a banda, li he d’agrair que en classe d’Història de l’Art em fera conéixer totes les etapes d’aquest, des de Mesopotàmia fins a l’art modern, i que des de fa 35 anys no haja pogut oblidar, per exemple, ni l’estendard de lapislàtzuli d’Ur, ni l’estela de Naram-Sin, rei d’Accàdia, i que em fera estimar les pintures dels primitius flamencs, que ell comentava magníficament amb l’ajuda d’aquell inefable projector de diapositives.

Nosferatu, el vampir, fotograma de la pel·lícula de F. W. Murnau, 1922.

També he oblidat mai la visita que vam fer amb ell a allò que aleshores déiem “el Poblat Ibèric”, al peu del Castellar Colorat. Ell ho coneixia de primera mà, i ens ho ensenyava a nosaltres, crevillentines i crevillentins, que no en teníem ni idea. Al peu de les excavacions don Manuel ens explicava qué representava tot allò. En classe ens havia mostrat unes diapositives amb fotografies de les excavacions, segurament les que havia dirigit el professor González Prats a partir dels anys 1970, en les quals apareixia allò que ens va dir que era un forn metalúrgic orientalitzant (aleshores crec que en deien ibèric) de gran importància. Aquest forn, ens contà, en haver quedat descobert, havia quedat desfet després d’una d’aquelles fortes pluges que ens solien caure per la tardor. Els materials recuperats d’aquell forn tenen una importància destacada en la història del nostre terme en aquell periode remot.

La xossa al Castellar Colorat

Gràcies a ell vam conéixer també la ruta dels castells de les comarques alacantines, en una excursió que acabà al Pinet, quan jo encara pensava que això dels castells era cosa de terres llunyanes i que no ho teníem aquí, perquè ningú ens havia fet conéixer la nostra terra ni la nostra història. També li he d’agrair que ens portara a conéixer la grandiositat de la nostra capital, València: el Miquelet i la Catedral, el palau del Marqués de dos Aigües, les Torres de Serrans, la Llotja, i que passejara i enraonara amb nosaltres per aquells carrers com si fos un estudiant més de tercer de BUP
També ell em va ensenyar que hi havia una corrent de cinema mut que es deia Expressionisme Alemany, quan va programar la projecció a la sala d’exàmens, amb un aparell 8mm, dels films Nosferatu, de Mornau (1922) i El gabinet del Doctor Caligari, de Wiene (1920). Jo només vaig poder veure, en aquella sala fosca, Nosferatu, però vaig quedar impressionat, i he perdut el compte de quantes voltes l’he vista després.

Mapa del Regne de València, de Jodocus Hondius (1606)

Però sobretot li he d’agrair que m’hagués obert els ulls als esdeveniments més decisius de la història del nostre país, que fins a aquell moment ens havien estat sistemàticament amagats als llibres d’història. En el curs d’Història de tercer de BUP, don Manuel ens va dictar, pacientment i magistral, tots els esdeveniments (causes, fets i conseqüències) de la guerra de Successió (1701-1715), i ens va explicar el terrible destí de l’antic Regne de València. Vae uictis! Això em va fer obrir els ulls a la nostra història: moltes coses van ser enteses per fi, i aquell saber va condicionar la meua trajectòria vital posterior en gran manera.

Gràcies, professor, per tantes coses i tan importants com em vas ensenyar. Em prenc la llicència de parafrasejar l’antiga descripció de Cató del que ha de ser l’orador, uir bonus dicendi peritus, i descriure’t com el que vas ser: uir bonus docendi peritus, un home bo expert en ensenyar. Que, sigues on sigues, tingues el descans que mereixen les persones com tu. Gràcies de bell nou.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.