Coses d’ans: Crevillent també té la seua “arquitectura errant”…

persiana

Coses d’ans o, com també solem dir al poble: “Coses de «denans»”, utilitzant l’adverbi «denans», un arcaisme lingüístic que deu haver perdurat en la parla local uns quants cents d’anys i que representa una variant dialectal valenciana. Bé, a través d’esta secció vull tractar un tema relacionat amb la denominada, per part d’alguns autors, «arquitectura errante»; terme aplicat per alguns investigadors en patrimoni arquitectònic (com el professor Cristóbal Belda, o Antonio Martínez-Mena) quan un edifici històric és desmuntat i part d’ell és instal·lat en un altre lloc i amb altra finalitat distinta a l’original, de manera que queden exposades al públic unes estructures vistoses però fora del seu context inicial.

Eixe és el cas de les restes que hui en dia podem contemplar en un racó del Parc Nou Municipal, pertanyents a la coneguda “Casa -o Fàbrica- de les Persianes”, l’exemple crevillentí d’allò que en altres ciutats més grans és un fenomen que també es va donar -sobre tot- en la dècada dels anys 70 del segle passat. És el cas de la veïna ciutat de Múrcia, que conserva un ric patrimoni arquitectònic -especialment d’època renaixentista i barroca-, i on existeixen exemples de trasllat de part de fatxades antigues a altres llocs de la ciutat, entre els anys 30 i 70 del segle XX. Estos trasllats parcials de fatxades a entorns culturals -posteriorment reutilitzades com a portades de museus, o exemptes en jardins públics- no sols tenien una finalitat ornamental, sinó que també eren producte d’una voluntat en salvar en última instància -generalment amb un temps de reacció escàs- una part al menys d’un edifici no sempre valorat per tota la ciutadania. Sense abandonar el ric patrimoni arquitectònic de la capital del Segura, exemples d’esta «arquitectura errant» poden ser els trasllats de part de les fatxades o portades del «Palacio Riquelme» (segle XVI), la del «Contraste de la Seda» (segle XVII), parts de les quals acabaren entre els anys 30 i -sobre tot- 70 del segle XX incorporades a les fatxades del «Museo Salzillo» i del «Museo de Bellas Artes», respectivament. O es el cas de les portades del «Palacio del Marqués de Torrepacheco» («Huerto de las Bombas»; segles XVII-XVIII) i la del «Matadero Viejo (Municipal)», bona part de les quals adornen el «Jardín del Malecón» i el «Jardín de Floridablanca», respectivament. Crevillent també té el seu exemple paradigmàtic d’«arquitectura errant»: la fatxada neo-àrab de l’antiga “Casa de les Persianes”, que fins als anys 70 estava ubicada en la confluència de l’actual carrer Oscar Esplà amb l’Avinguda de Sant Vicent Ferrer. En el moment de la seua construcció, en torn a 1889, el paisatge de l’entorn era el d’unes terres de cultiu regades per un dels ramals de la sèquia d’origen medieval islàmic denominada La Font Antiga, al sud de l’antic nucli urbà morisc i del límit marcat per La Creu de Ruïssa, zona on ja a finals del segle XIX hi existiren batans moguts per la força de l’aigua procedent de la Serra a través de les infraestructures hidràuliques que dita sèquia tenia per “La Rambla”. Terres situades al sud del casc urbà sobre les quals ens “parlen” documents d’època morisca conservats a l’Arxiu Històric Municipal d’Elx. Però, eixe és un altre tema… Precisament, alguns detalls relacionats amb els comentaris anteriors es poden apreciar en la fotografia adjunta, feta en torn als anys 50-60 del segle passat pel fotògraf local Juan Agustín Ramos (1916-1972). Una imatge clàssica, ja representativa, del passat de Crevillent, com també ho és, per molts motius, la fatxada principal de “La Casa de les Persianes”. De tot un poquet tractarem, si fora possible, en pròximes ocasions. Mentrestant, que tingueu un bon mes…

Bienvenido Mas Belén




coded by nessus

Related posts:

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *