Nyà lo que te dic… Jocs al carrer

Ara que estem començant el nou curs escolar, m’han vingut a la memòria la quantitat de jocs que practicàvem quan érem xicotets ; quan les hores transcorrien amb “melsa” i la pressa era una paraula que escoltàvem als adults a més d’estar fora del nostre diccionari. Ens passàvem un munt de temps jugant amb els amics; bé fóra al carrer, a l’escola, al pati d’alguna casa o a les places. Eren temps de joia i de deixar-se’n anar, d’assaborir el dolç sabor de la infància. Actualment , aquest tipus de jocs ha quedat reduït a l’àmbit escolar perquè el carrer ha desaparegut, pràcticament, com a lloc per jugar.

Com deia ans, els jocs s’amunteguen al meu cervell i recorde, per exemple, els jocs amb qualsevol tipus de pilota, com ara: les divertides raspes, el “coent” all picat, l’etern baló al carrer o el popular frontó amb una pilota de tenis vella i pelada en qualsevol paret llisa que tinguérem a mà. Pel que fa a les raspes, era un senzill joc de baló que jugàvem en equips de una o dues persones i que es pareixia al del futbol però només es podia tocar una o dues vegades el baló i quan ho feies , havies d’esperar que la pilota la tocara de nou algú de l’equip contrari per tornar a jugar tu. Pense que el seu nom pot vindre del joc del raspall o raspa de la pilota valenciana que es juga, bàsicament, a ras de terra. Un altre joc era l’all picat que consistia en anar a fer mal al contrari amb una pilota, ben dura si podia ser i donar-li un cop de baló, quan més fort millor. A més, si el malintencionat colp arribava a la persona non grata de la teua llista, feliç de la vida.

Si parlem del baló, el joc en majúscules de quasi tots els xics de la meua edat; tenia un component d’aventura i risc que el feia molt emocionant si el jugàvem als carrers. Al menys al meu estimat carrer, Sant “Rafael”, hi havien persianes en la porta de cada casa i darrere de cada persiana, sempre teníem a la curiosa iaia , que, amagada i amb la mà obrint lleugerament la mateixa, esperava pacientment que li arrearem un colp al seu baluard casolà i automàticament, amb la velocitat d’un llamp , ens soltava allò de: – ANEU A JUGAR A LA PORTA DE LA CASA DE “CA UNO”, XIQUETS ! COM ME TRENQUEU LA PERSIANA VOS UNFLE !

Per altra banda, teníem una sèrie de jocs; com dir-ho, una mica salvatges o bèsties. La meua generació ha tingut sort de estar amb la columna vertebral sana, els ulls complets, els dits sencers o sense danys a la pell o calbes als cabells després d’haver jugat a jocs com el de “puny o boina” o d’altres que anomenaré més tard i que faran comprendre les meues paraules. Si parlem del brutal “puny o boina” , direm que , en aquest joc , es tractava de fer una filera de persones amb el cos doblat per la meitat on la primera es posava empentada en la paret. Després, els altres jugadors, saltaven damunt d’eixa irregular filera, això si , saltant amb tota la mala idea i màxima força possible per fer mal. La primera part del joc acabava amb la mà tancada o oberta i es deia : -Puny o boina? Si encertaven els de baix, ells es posaven dalt i viceversa.Com deia el meu iaio: -La ignorància és molt atrevida.

A continuació estava el joc del burro, menys perillós que l’altre però on també es buscava la rialla fent-li mal al que pagava; el qual, es posava doblat de mig cos i anàvem saltant per damunt d’ell recitant un verset que anava acompanyat normalment d’un moviment: -A la una la mula (i saltaves per damunt simplement), a las dos la coz (i li donaves al culet amb el peu dret), a les tres, les campanes de San Andrés (i passaves per damunt posant els punys en lloc de les mans i pegant fort), a las cuatro , las uñas de mi gato ( i li ficaves les ungles a l’esquena amb “tendresa”)… Altres jocs “burrots” eren: la palera, que es jugava amb una bona navalla i una punxosa fulla de palera i que obligava a menjar palera al que perdia; a més, llançar ganxos de ferro amb gomes(“Mariasantíssimasenyó”); refregar trossos de fibra groga de les obres (el pica-pica) pel bescoll o posar “rascamonyos” als cabells que s’enredaven més que un xicle. Com veieu, tota una demostració de delicadesa i finor.

Doncs bé, acaba ací aquest retorn al fabulós món de la infància i dels seus jocs on tots els somnis estan per complir i creus que la màgia mai s’esgotarà. La vida passa i te n’adones que, els somnis infantils es van esvaint però, sempre en venen de nous i a més , tenim la sort de posseir el tresor de la memòria per tornar uns instants, sempre que vulguem, al meravellós país de la il·lusió. Feliç curs i feliç vida. Francisco Javier Mas Pérez




coded by nessus

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.