A Crevillent que és un tresor: L’ermita de les monges

monjasSempre que escric li mostre l’article a alguna de les persones que m’estimen. Sempre me diuen: “Altra vegada? Podries fer-ho millor si t’oblidares dels temes de sempre i, a més a més, si escrigueres en la teua llengua!”. Així vull fer-ho des d’ara. Però sóc arquitecte i urbanista i tan sols sec el què sec i conec allò què conec. No vull renunciar a parlar de Crevillent, les coses de la seua història que m’interessen i, si cal i de vegades, també de les persones que van fent aquesta història. En aquest cas, l’article és una barreja d’arquitectura i públic reconeixement al extraordinari treball d’un amic.

Fa mesos que volia referir-me a la publicació que Alejandro Mas Lledó me va regalar. Es tracta d’un estudi què ell va completar com el Projecte de Fi de Grau, a l’any 2011, amb el suggeridor títol de “Estudio histórico y constructivo del antiguo Hospital-Asilo de Crevillent”. L’estudi tracta d’una manera ben completa el naixement i evolució de l’ermita de Santa Anastàsia, de l’antic Hospital, així com de la xicoteta ermita –del Monte Carmelo- construïda pocs anys després de que la congregació de monges teresianes vingueren a Crevillent l’any 1939, fent un anàlisi constructiu de la cimentació, murs de fàbrica, forjats, escales, cobertes, revestiments, fusteria i manyeria. Vull que l’article siga d’agraïment personal, però també de felicitació pública a l’Alex pel magnífic treball què ens ha regalat a tots els crevillentins.

Una de les parts més interessants és la descripció i l’anàlisi què Alejandro fa de les lesions –actuals i històriques- del edifici de l’Antic Asilo. Pense que Alejandro voldrà, en algun moment, publicar qualsevol ressenya d’aquest estudi tan complet i no vull ara estripar-lo. Me limitaré tan sols a relatar, breument, el polèmic naixement i curta vida de l’anomenada ermita, coneguda a Crevillent com la de les Monges. Es tracta d’un edifici que la congregació va voler construir en el siti ocupat per la primitiva ermita desapareguda durant la guerra civil. La congregació escriu a l’Ajuntament i aquesta rebutja la ubicació proposada, oferint altres terrenys, públics, adjacents a l’asilo què dominaven els horts situats més a l’est. Antonio Serrano Peral –arquitecte del Bisbat-, redactaria el projecte i es faria càrrec de la direcció de l’obra. Els crevillentins van prestar la seua col·laboració. Un acta municipal ens diu cóm el veí del carrer Sendra nº 11 –Manuel Durán Quesada-, “autoriza para que se lleve gratuitamente piedra y grava que tiene en la fachada de la misma cueva para las obras. ” Il·lusions generalitzades.

Però de seguida començaren els problemes. Els terrenys eren de terraplè i el contractista –Vicente Molina-, va voler anar molt de pressa i no va aprofundir prou al rebaixar els terrenys per fer els fonaments. A més a més, baix d’aquests, va aparèixer una cova què ningú havia vist abans. L’arquitecte va voler fer la renúncia i va comunicar les errades a l’Ajuntament i el Bisbat. A la fi, entre tots el convenceren i l’home, amb bones intencions i de molt mala gana, acceptaria fer-se responsable del disbarat i seguiria amb la direcció de la construcció. ¡Error, craso error!, diria el clàssic.

El edifici se va inaugurar al Nadal de 1946, l’any en el què jo vaig nàixer. El recorde nou, ben blanc i molt acollidor. Ben prompte, va començar a clivellar-se i se van iniciar uns expedients que s’allargarien fins a l’any 1972 en què l’Ajuntament va declarar la seua ruïna. El 21 de Novembre de 1973 el Plenari municipal va acordar l’enderrocament de ‘edifici. Com sempre, d’aquelles polsegueres van vindre aquells fangs. Enrique Manchón Ruiz




coded by nessus

Related posts:

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *